Una setmana política: 37% més de pressupost per a cooperació i … tindrem Estatut?
Aquest darrers dies hem viscut l’amenaça i el pas de l’huracà Rita pel sud de Texas i Louisiana, sembla que aquest cop el govern va posar en marxa mecanismes de prevenció: evacuaven a la gent posant-hi autobusos, van traslladar l’exercit a una distància adequada per poder actuar … tot i que mai els podrem comparar realment per que per sort finalment el Rita va tenir nivell 1. Res a veure amb la potencia del Katrina de nivell 5(nivell màxim).
Us recomano l’article publicat a “El Periòdico de Catalunya” per John Berger on explica el trencament del “contracte” entre la ciutadania i l’Estat a EEUU.
La setmana passada al Congrés va destacar la sessió extraordinària on el president del govern va informar de la passada assemblea general de l’ONU i de la situació de les tropes espanyoles a l’Afganistan. Cal remarcar que al 2006 s’incrementarà un 37% el pressupost destinat a polítiques d’ajuda al desenvolupament, aquest va ser el compromís del govern.
Aquesta setmana he fet una pregunta al Ministre Montilla sobre la qualitat de la telefonia mòbil, preocupada perquè tot i que tenim un 98% de cobertura encara queden zones, especialment nuclis rurals, sense cobertura amb el que això suposa de manca de comunicació i de noves oportunitats que donen les TICs a les persones que viuen en aquests municipis.
De nou hem vist la cara més carca del PP, amb l’anunci de recórrer al Tribunal Constitucional la llei que permet el matrimoni entre homosexuals. Aquest ha estat un avenç recent de la nostra societat, un avenç eliminant les discriminacions per a totes les persones independentment de la seva orientació sexual
Per fi! Només queden 4 dies per que el Ple del Parlament de Catalunya voti la proposta d’estatut, seguim. El govern ha fet una contra-proposta de finançament a CIU, que explica gràficament al seu blog Miquel Iceta. Aquests dies el president Maragall esta liderant tota una sèrie de contactes per aconseguir que tothom posi per sobre de tot, els interessos de Catalunya i puguem aprovar un nou Estatut. (carta oberta als ciutadans i ciutadanes de Catalunya del Molt Honorable President de la Generalitat)
I acabo, compartint amb vosaltres, que des de l’òptica de les dones m’alegro que aquest any a les festes de la Mercè hàgim pogut gaudir d’una pregonera: Rosa Regàs, que a més a més de directora de la “Biblioteca Nacional”, és una dona feminista. (per llegir el pregó)
La experiencia en New Orleans: una oportunidad de reflexionar para la política (traducción al castellano)
Estos días he intentado volver a la normalidad – el trabajo- y también descansar algo. Por otra parte creo que hace falta transformar la vivencia en análisis y reflexión y aprovechar las lecciones de esta experiencia.
No puedo dejar de pensar que lo que hemos vivido no ha sido tan sólo las circunstancias de una catástrofe natural sino síntoma de otra catástrofe sin duda más grave: la crisis de la ética en la política que ha provocado un sufrimiento innecesario en miles de personas.
Varios factores y circunstancias son claves por analizar la situación:
La responsabilidad compartida entre los tres niveles de la administración norteamericana – era decepcionante escuchar y ver en los medios de comunicación las peleas entre ellas, mientras se deterioraban las condiciones de las personas.
Las decisiones políticas previas que se toman y que convierten un huracán en una gran catástrofe:
-el no destinar fondo a reforzar los diques, cuando los informes indicaban que no aguantarían un huracán,
-derogar la norma que declaraba no edificable una amplia zona,
-incrementar la erosión de la protección natural de las marismas y la carencia de un plan de evacuación por parte de las tres administraciones: local, estado y federal.
Una cuestión más global ha sido la constatación de la carencia “de Estado”. Hay una falta de infrastructuras y de inversión en protección civil fruto de una política ultra-liberal. Un Estado tan raquítico que no prevé ni siquiera tener efectivos para atender a las personas en una crisis. Por cierto, que lo que más nos sorprendió fue la ausencia de crítica a la falta de respuesta del gobierno; no eran demasiado exigentes porque aquellas personas no esperaban nada de su gobierno.
Existe un enorme cuarto mundo en el interior de EEUU que vive en condiciones muy precarias, resultado de un modelo con ausencia de políticas sociales. La opinión pública mundial lo ha podido observar; de hecho, el último informe de las Naciones Unidas sobre pobreza ya incluye datos claves sobre este aspecto. La mayoría de las personas que no pudieron marcharse fue por no tener recursos para hacerlo y eran mayoritariamente negras.
Además, en este modelo de reducir “lo público” al mínimo, hace falta tener en cuenta el presupuesto destinado a la guerra de IRAK, incluido efectivos de protección civil como una parte importante de la guardia nacional de Louisiana.
La cuestión racial ha sido un factor clave, especialmente en Louisiana. No puedo dejar de preguntarme si hubieran tardado tanto en reaccionar si las víctimas hubieran sido “blancos de clase media”. ¿Eran ciudadanos/as de primera para la autoridad federal? En los últimos días muchas voces lo han planteado también desde los EEUU y era un sentimiento palpable entre las personas hacinadas en el Centro de Convenciones. Algunos defensores de derechos civiles lo han denunciado. Ahora en las encuestas 6 de cada 10 negros creen que la tardía respuesta es por la raza ( podéis acceder a más datos )
Por otra parte, el paso de los días y las horas no me pueden sacar de la cabeza que este huracán ha provocado también otra catástrofe: la de la ética de la política pública de EEUU sumada a los factores de falta de efectivos, el modelo de Estado mínimo, las decisiones previas y la falta de coordinación entre las administraciones.
No tengo ninguna duda que en EEUU hay suficientes recursos para trasladar en pocas horas a soldados y equipos de protección civil a la zona, para garantizar la situación digna de las 100.000 personas y evacuarlas de forma ordenada. De hecho cuando se dedicaron los efectivos necesarios, la evacuación fue rápida… pero pasaron seis días en los que mucha gente enfermó y murió.
Recuerdo que en aquel momento pensé… “haría falta hacer un examen de humanidad a la gente antes de poder acceder a una responsabilidad”.
Hablo de una crisis de ética en la política porque las decisiones de las autoridades no tan sólo no tuvieron como centro a las personas, sino que algunas de las decisiones generaron un mayor sufrimiento a las personas
Me resultó especialmente impactante escuchar frases en las que la gente denunciaba que la situación era un genocidio moderno, decían que agrupaban a los negros para que murieran, pensaban que los iban a dejar morir o incluso los juntaban para que se mataran entre ellos. Quizás desde fuera pueden parecer frases exageradas, pero era lo que decía la gente y así lo intenté transmitir con fidelidad en mis intervenciones en los medios de comunicación de aquellos días.
A medida que pasaban las horas estas frases eran fruto de la desesperación, porque la gente se sentía – nos sentíamos- perseguidos, maltratados, torturados, a discreción y voluntad de las autoridades.
¿Pensáis que es extraño sentirlo?
La gente veía como las autoridades traían en camiones de mudanzas a los ancianos – muchos de ellos tuvieron que bajar arrastrándose- y los dejaron en la “selva” en la que en muy pocas horas empezaron a morir.
La policía no respondía cuando le pedían la retirada de los primeros cadáveres. Los primeros efectivos del ejército de los primeros días se dedicaron a patrullar para evitar robos en vez de ayudar y proteger a las miles de personas que seguían sin agua, comida y rodeados de disparos; no nos dejaban salir del Centro aún cuando estábamos sin agua a temperaturas de 35ªC y 90% de humedad, y que los más débiles ya se empezaban a deshidratar.
¿Por qué no anunciaron que no se romperían más diques , ni se inundaría lo que no se había inundado ya cuando el peligro pasó? Mientras, en el interior del Centro de Convenciones y en otras centros de evacuación, se seguía padeciendo la tortura en cada “avalancha” pensando que nos podíamos inundar y ahogar. No anunciarlo provocó heridos, muertes y el pánico de la gente.
¿No creéis que es difícil de entender que el primer cordón policial que se forma en la zona es para proteger el helicóptero presidencial y no para proteger o ayudar a las personas?
En esta crisis no solamente no se han garantizado los Derechos Humanos: se han tomado decisiones que directamente han vulnerado los Derechos Humanos.
La prioridad era vigilar, controlar, patrullar, evitar que se robara, mientras las gente padecía y se empezaba a morir. Sin duda para mí son signos evidentes de la catástrofe más profunda, de la pérdida de la ética en la política, en las decisiones políticas. No hay nada que pueda ponerse por encima de la vida de miles de personas.
No hay ninguna teoría política democrática que apoye que en un caso de emergencia las cosas materiales estén por encima de las víctimas.
Es posible que el hecho de no creer en el Estado, en lo público, al tener como prioridad siempre la propiedad privada y una sociedad individualista donde la política se fundamenta en la imagen y la prioridad en la seguridad entendida solamente como represión, haya conducido al desastre en la ética política.
Se priorizaron las tiendas y las oficinas, la imagen de los dirigentes frente las personas, el concepto de seguridad basado en vigilar a la gente con una mirada puramente represiva.
Intentando sacar aprendizajes de toda esta experiencia, además de la importancia de lo público y de las políticas que evitan que se formen grandes masas de pobreza, lo más importante es que hace falta que el humanismo impregne las decisiones políticas, y que las personas y su bienestar siempre sean al centro de sus decisiones.
Technorati tags: Noticias y política, Sociedad, Katrina, Hurricane Katrina, Catastrofes, Societat, New Orleans, Sociedad, Noticies, USA, opinión
L’experiència a New Orleans: una oportunitat de reflexionar per a la política
Aquests dies he intentat tornar a la normalitat – la feina- i també descansar una mica. Per altra banda crec que cal transformar la vivència en anàlisis i reflexió i aprofitar les lliçons d’aquesta experiència.
No puc deixar de pensar que el que hem viscut no ha estat tan sols les circumstàncies d’ una catàstrofe natural sinó símptomes d’una altra catàstrofe sens dubte més greu: la crisi de l’ètica en la política que ha provocat un patiment innecessari en milers de persones.
Diversos factors i circumstàncies son claus per analitzar la situació:
La responsabilitat compartida entre els tres nivells de la administració nord-americana – era decebedor escoltar i veure en els mitjans de comunicació les baralles entre elles, mentre es deterioraven les condicions de les persones
Les decisions polítiques prèvies que es prenen i que converteixen un huracà en una gran catàstrofe:
· el no destinar fons a reforçar els dics, quan els informes indicaven que no aguantarien un huracà,
· derogar la norma que declarava no edificable una àmplia zona, incrementant-se l’erosió de la protecció natural dels aiguamolls,
· la manca d’un pla d’evacuació per part de les tres administracions: local, estat i federal.
Una qüestió més global ha estat la constatació de la “manca d’Estat”. Hi ha una manca d’infrastructures i d’ inversió en protecció civil fruit d’una política ultra-liberal. Un Estat tan raquític que no preveu ni tan sols tenir efectius per a atendre a les persones en una crisi. Per cert que el que més ens va sorprendre va ser l’absència de crítica a la falta de resposta del govern; no eren gaire exigents per que aquelles persones no esperaven res del seu govern.
Existeix un enorme quart món a l’interior d’ EEUU que viu en condicions molt precàries, resultat d’un model amb absència de polítiques socials. L’opinió pública mundial ho ha pogut observar, de fet, el darrer informe de les Nacions Unides sobre pobresa ja inclou dades claus sobre aquest aspecte. La majoria de les persones que no van poder marxar va ser per no tenir recursos per a fer-ho i eren majoritàriament negres.
A més a més, en aquest model de reduir “lo públic” al mínim, cal tenir en compte el pressupost destinat a la guerra d’IRAK, inclòs efectius de protecció civil com un part important de la guàrdia nacional de Louisiana.
La qüestió racial ha estat un factor clau, especialment a Lousiana, No puc deixar de preguntar-me s’hagués trigat tant a reaccionar si les víctimes haguessin estat “blancs de classe mitja”. Eren ciutadans de primera per a l’autoritat federal? En els darrers dies moltes veus ho han plantejat també des dels EEUU i era un sentiment palpable entre les persones amuntegades en el Centre de Convencions. Alguns defensors de drets civils ho han denunciat. Ara a les enquestes 6 de cada 10 negres creuen que la tardana resposta és per la raça ( podeu accedir a més dades )
Per altra banda, el pas dels dies i les hores no em poden fer treure del cap que aquest huracà ha provocat també una altra catàstrofe: la de la ètica de la política pública d’EEUU sumada als factors de falta d’efectius, el model d’estat mínim, les decisions prèvies i la falta de coordinació entre les administracions.
No tinc cap dubte que a EEUU hi ha suficients recursos per a traslladar en poques hores a soldats i equips de protecció civil a la zona, per a garantir la situació digna de les 100.000 persones i evacuar-les de forma ordenada. De fet quan es van dedicar els efectius necessaris, la evacuació va ser ràpida… però varen passar sis dies en els que molta gent va emmalaltir i morir.
Recordo que en aquell moment vaig pensar… “caldria fer un examen d’humanitat a la gent abans de poder accedir a una responsabilitat”.
Parlo d’una crisi d’ètica en la política per que les decisions de les autoritats no tan sols no van tenir com a centre a les persones si no que algunes de les decisions van generar un major sofriment a les persones
Em va resultar especialment impactant escoltar frases en les que la gent denunciava que la situació era un genocidi modern, deien que agrupaven als negres perquè morissin, pensaven que els anaven a deixar morir o fins i tot els ajuntaven perquè es matessin entre ells. Potser des de fora poden semblar frases exagerades però era el que deia la gent i així ho vaig intentar transmetre amb fidelitat en les meves intervencions en els mitjans de comunicació d’aquells dies.
A mesura que passaven les hores aquestes frases eren fruit de la desesperació, perquè la gent es sentia – ens sentíem- perseguits, maltractats, torturats, a la discreció i la voluntat de les autoritats.
Penseu que estrany sentir-ho?
La gent veia com les autoritats portaven en camions de mudances als vells – molts d’ells van haver de baixar arrossegant-se- i els van deixar a la “selva” en la que en molt poques hores van començar a morir.
La policia no responia quan li demanaven la retirada dels primers cadàvers. Els primers efectius de l’exèrcit dels primers dies es van dedicar a patrullar per tal d’evitar robatoris en comptes d’ ajudar i protegir a les deu mil persones que seguien sense aigua, menjar i rodejats de trets; no ens deixaven sortir del Centre tot i que estàvem sense aigua a temperatures de 35ªC i 90% d’humitat, i que els més febles ja es comencen a deshidratar.
Per que no van anunciar que no es trencarien mes dics , ni s’inundaria el que no s’havia inundat ja, quan el perill va passar? Mentre a l’interior del Centre de Convencions i a altres centres d’evacuació es seguia patint la tortura en cada “avalanxa” pensant que ens podíem inundar i ofegar. No anunciar-ho va provocar ferits, morts i el pànic de la gent.
No creieu que és difícil d’entendre que el primer cordó policial que es forma a la zona és per a protegir l’helicòpter presidencial i no per protegir o ajudar a les persones?
En aquesta crisi no solament no s’han garantit els Drets Humans: s’han pres decisions que directament han vulnerat els Drets Humans.
La prioritat era vigilar, controlar, patrullar, evitar que es robés, mentre les gent patia i es començava a morir. Sens dubte per a mi son signes evidents de la catàstrofe més profunda, de la pèrdua de la ètica en la política, en les decisions polítiques. No hi ha res que pugui posar-se per sobre de la vida de milers de persones.
No hi ha cap teoria política democràtica que recolzi que en un cas d’emergència les coses materials estiguin per sobre de les víctimes.
És possible que el fet de no creure en l’estat, en lo públic, en tenir com a prioritat sempre la propietat privada i una societat individualista on la política es fonamenta en la imatge i la prioritat en la seguretat entesa solament com a repressió, hagi conduït al desastre en l’ètica política.
Es van prioritzar les botigues i les oficines, la imatge dels dirigents front les persones, el concepte de seguretat basat en vigilar a la gent amb una mirada purament repressiva.
Intentant treure aprenentatges de tota aquesta experiència, a més de la importància de lo públic i de les polítiques que eviten que es formin grans masses de pobresa, el més important és que cal que l’humanisme impregni les decisions polítiques, i que les persones i el seu benestar sempre siguin al centre de les seves decisions.
Technorati tags: Noticias y política, Sociedad, Katrina, Hurricane Katrina, Catastrofes, Societat, New Orleans, Sociedad, Noticies, USA, opinió
Katrina (versión castellano)
Ayer se cumplió una semana del fin de nuestra pesadilla, Marc, Jordi y yo ya estamos en casa, pero el sufrimiento de miles de personas continúa. Nosotros que tenemos la oportunidad de explicar nuestra historia lo queremos hacer para contribuir a la reflexión sobre lo que ha pasado. Queremos dejar nuestro testimonio por los miles de personas que ya no lo podrán hacer nunca y por los miles de personas que tardarán mucho tiempo en estar en condiciones de poder explicar su historia pero que necesitan ayuda inmediata.
No podemos olvidar a las personas con las que compartimos los peores momentos de angustia atrapados en el Centro de Convenciones de New Orleans a la espera de un rescate que tanto tardó en llegar. Nosotros sabíamos que todo acabaría al salir y éramos conscientes de ser afortunados… ellos estaban en una situación mucho más dramática, habían perdido la casa y no sabían si sus parientes y amigos habían logrado sobrevivir.
Ahora nosotros ya estamos en casa pero mucha gente continúa en centros de refugiados dónde deberán vivir al menos varías semanas.
Durante estos días han contactado con nosotros muchos medios de comunicación. No los hemos podido atender todos. Es otro de los motivos por los que Jordi y yo hemos escrito estas líneas, agradeciendo la atención que los medios nos han ofrecido y que han permitido la denuncia de todo aquello que no se ha hecho bien en esta crisis humanitaria sin precedentes en Estados Unidos.
Pedimos a estos medios y a la opinión pública que continúen pendientes de las condiciones de vida y de la historia de todas estas personas.
Día 27/08/2005. Llegada A Nueva Orleans: Al fin dejamos atrás al Katrina… en Miami
Llegamos a Nueva Orleans contentos por haber dejado por fin el Katrina atrás en Miami. Según las noticias, el huracán había aumentado de intensidad en el mar y no se descartaba que pasara por Lousiana, sin embargo se calculaba que llegaría tras irnos de la ciudad.
Al salir del aeropuerto de Nueva Orleans nos sorprende que muchos coches salgan de la ciudad, sin embargo no sabemos la razón.
Este primer día nos alojamos en el Bed&Breakfast y paseamos un poco por el French Quarter, las tiendas se estaban preparando para el huracán, tenían protecciones de madera en los escaparates … cenamos en un restaurante en el centro histórico atestado de gente. Por la noche recibimos noticias de que el Katrina llegaría antes de lo previsto. Decían que el 28 ya empezaría la tormenta y que el momento álgido sería el día 29 desde la una de la madrugada a la una del mediodía. De buena mañana nos ponemos en alerta y llamamos a la compañía aérea para cambiar el vuelo. Tras largas discusiones por que nos decían que nuestro vuelo todavía no estaba cancelado y no podían hacer cambios -incluso nos preguntaron con sorna si teníamos una bola de cristal para saber que vendría un huracán- conseguimos que nos dieran plazas para el vuelo del día 28 a las 17h. Dormimos tranquilos pensando que al día siguiente saldríamos de Nueva Orleans muchas horas antes de que lleguara el huracán.
Día 28/08/2005. Día intenso: el “tenemos que salir de aquí cómo sea” se transforma en : “debemos conseguir provisiones mínimas”
El día 28 nos levantamos temprano para hacer las maletas e ir al aeropuerto pero cuando llamamos a información nos dicen que se ha cancelado nuestro vuelo y que no hay ningún otro avión para salir de Nueva Orleans antes del huracán. Nos dan plaza en un vuelo para el día siguiente.
En este momento empieza nuestra angustia y lucha por salir de la ciudad. Hacemos todo tipo de gestiones para intentar salir: buscar un vuelo o alquilar un coche, todo está cerrado …
Intentamos telefonear al Consulado y a la embajada española. Era domingo y no encontrábamos a nadie pero conseguimos contactar con el Ministerio de Exteriores que empezó a hacer gestiones. Nos aconsejan que si no podíamos marchar nos alojáramos en un hotel grande. Se consideraba que un edificio grande podría aguantar el huracán y allí nos proporcionarían un mínimo de comida. Intentamos también ir al consulado pero las comunicaciones eran difíciles.
La responsable de B&B nos echaba a la calle. Dijo que había un huracán y que teníamos que irnos de allí. Le explicamos que intentaríamos encontrar un coche o hotel grande en el centro…
Y eso intentamos. Nos dirigimos hacia el centro dónde prácticamente estaba todo cerrado. Conseguimos desayunar después de hacer una larga cola en la única cafetería que quedaba abierta. Visitamos diferentes hoteles pero no hay ninguno que acepte el alojamiento de más personas. En un de los grandes hoteles lo dicen claramente: no aceptan a las personas sin reserva previa por que no quieren tener responsabilidad civil.
Nos parecía increíble, se aproximaba un huracán de nivel 5, decían en la televisión que reventaría ventanas y puertas… ¿y no aceptaban alojarnos en un gran hotel de hormigón dónde estaríamos más seguros?
Finalmente a las 14.00h nos resignamos a quedarnos en el B&B y allí regresamos. Vemos como las horas pasan, no conseguíamos alojamiento en un hotel y tampoco tenemos nada para comer. Cogemos el único taxi que queda en la puerta de un gran hotel y le pedimos parar de camino para comprar algo de comida, sin embargo no queda nada abierto… ni las tiendas, ni las gasolineras.
En el B&B nos encontramos con la responsable que después de una larga conversación permite que nos quedemos consciente de que no tenemos otro lugar donde ir. Convencerla no fue fácil e incluso hizo falta ir a buscar el recibo para demostrar que nos habían cobrado por adelantado dos días y teníamos derecho a dormir allí aquella noche. Nos dió las llaves de la casa de al lado para poder dormir en una habitación del piso de arriba. Allí estaríamos más protegidos de la posible inundación y a la vez quedábamos más protegidos del viento dado que la habitación estaba en la parte de atrás del edificio.
Como comida nos dejó dos paquetes de panecillos -que no llegaban a ser pan-, un puñado de uvas y un bidón de 4 galones (19 l) de agua. No nos podíamos creer que nos hubiera dejado aquella cantidad miserable de comida para 3 personas durante más de un día pero teníamos que seguir sonriendo y mostrar agradecimiento… al fin y al cabo no nos había dejado en la calle!!!
Dado que todavía era de día teníamos poca comida y mucha hambre, salimos en busca de alguna tienda.
Por suerte nos encontramos con una pareja de universitarios que pasaban por allí en coche. Al vernos en aquellas calles ya desérticas, nos preguntaron que hacíamos y nos acompañaron a una gasolinera abierta. Pudimos comprar provisiones para 24 horas que eran las que más o menos calculamos necesitábamos cubrir hasta la salida del avión. No quedaba demasiado por escoger pero compramos un paquete de cereales, un litro de leche, un par de latas de sardinas, una lata pequeña de salchichas, una lata de lo que pensábamos era carne y resultó ser salsa picante para carne, mantequilla de cacahuete, una bolsa pequeña de patatas, una linterna y tres velas …
Éstas son las provisiones escasas que en ese momento eran para pasar de 24 a 36 horas 3 personas.
En la larga caminata hasta el “Bed&Breakfast” prácticamente no nos cruzamos con nadie; estábamos preocupados. Al llegar, eran las 16h, racionamos la poca comida que teníamos y nos preparamos para pasar la noche en la que tenía que venir el huracán Katrina… tapar las ventanas -que no tenían persiana- con toallas, preparar las cortinas para mirar de minimizar el efecto en el caso de que los vidrios se rompieran por la fuerza del viento tal y como decían en la tele que podía pasar…
Los propietarios de la casa cuando marcharon sin avisarnos nos cortaron la corriente… ni teléfono, ni luz, ni aire acondicionado. Por suerte encontramos el interruptor general para volverla a conectar.
Viendo la televisión supimos que si Nueva Orleans quedaba al Oeste del Katrina los daños serían fuertes pero si quedábamos al Este del ojo del huracán entonces los daños serían devastadores. Teníamos miedo, en los programas de TV iban calculando trayectorias y especulaban pero no decían nada claro, aunque en general apostaban por quedar al Oeste, es decir, el huracán sería fuerte pero no devastador. El horario previsto de paso era las 6 AM del día 29 y todo se habría acabado a la 1 PM del mismo día.
Esperando que la trayectoria final del huracán no arrasara la ciudad nos dormimos cuando sólo habían empezado las primeras lluvias.
Día 29/08/2005. Viviendo el huracán. Reconocimiento posterior: no había para tanto.
A las 4 de la madrugada estábamos en pleno huracán y se fue la luz. Eran los momentos más fuertes del Katrina y teníamos miedo cada vez que notábamos una ráfaga de viento. Al cabo de un rato nos trasladamos de habitación porque empezaron las goteras y peligraba el falso techo. Justo cuando acabamos el traslado con nuestras cosas cayó una parte del techo de la habitación donde dormíamos.
A las 9 de la mañana ya habíamos almorzado y el huracán había pasado. Fue nuestro primer golpe de fortuna, finalmente Nueva Orleans había quedado al Oeste del ojo del huracán y no había arrasado la ciudad. ¡Estábamos vivos!. Comprobamos cómo su paso había dejado árboles caídos, ramas rotas y pequeños daños en las viviendas pero no se había inundado nada.
Convencidos de que al día siguiente salíamos de allí dimos una vuelta ya con cierta tranquilidad para ver cómo había quedado la ciudad. Muchas personas hicieron lo mismo… en el centro había mucha gente, vimos destrozos importantes pero todo había aguantado.
Por la tarde volvimos hacia el B&B antes de que cayera la noche, momento que nos parecía más peligroso. Nos llamó la atención el hecho de que tras tantas horas desde el paso del Katrina no se hubiera empezado a recoger nada, ni siquiera un árbol… no se podía ni pasar por la calle.
Cenamos algo de pan con salsa de tomate picante, era poco pero nosotros creímos que sería la última comida en el B&B y empezó nuestra primera noche a oscuras.
¡Fue una noche horrorosa! Estábamos en una zona pantanosa con alta temperatura, una humedad insoportable y todo estaba lleno de mosquitos. El huracán había reventado la puerta de atrás de la casa y cualquiera podía entrar a robarnos o hacernos daño. Teníamos miedo.
Día 30/08/2005. Inundación de Nueva Orleans y angustia por no poder salir
Cuando por fin amanece vamos a las cabinas de la gasolinera para llamar a la compañía aérea. Nos comunican que han cancelado nuestro vuelo. Teníamos que salir de allí cómo fuera y llamamos otra vez al Ministerio de Exteriores para que nos ayuden a salir. Nos dicen que en una hora nos darán información para ver si nos pueden sacar de allí en coche.
Una mujer que viene del Downtown nos cuenta que se ha inundado. Volvemos al B&B y otras personas nos explican que todo está inundado. Los vecinos salen al patio con la radio a todo volumen. Escuchamos que se ha inundado la ciudad y el aeropuerto, que no se puede ni salir ni entrar a la ciudad.
Seguimos en contacto con el Ministerio. Ha sido siempre una compañía y apoyo en los días más duros. Nos dicen que parece que la residencia del Cónsul se ha inundado y que no se le puede localizar. Esto hace más complicado el apoyo para salir de la ciudad puesto que no hay nadie desplegado en la zona. A partir de entonces tenemos contacto con la Embajada en Washington.
Viendo que los vecinos traen el coche lleno de comida; preguntamos por algún lugar donde comprar alimentos … nos indican una tienda a sólo tres bloques, en la Calle San Charles, calle principal de nuestro barrio. Desde allí hacemos también nuestras llamadas por teléfono y comprobamos como no se trata de una tienda abierta sino saqueada y rota por los robos de la gente… por lo tanto no tendremos comida.
Vemos un pequeño bar abierto dónde entramos y tomamos un refresco; uno de los clientes tiene un plato de patatas fritas calientes y recién hechas… ¡¡¡uff!!! Un plato así nos parece una maravilla, convencemos a la propietaria para que nos sirva uno para nosotros, fue nuestra comida, hacía días que no comíamos nada caliente.
Desde el bar hicimos varias llamadas pero tuvimos que empezar a restringir todavía más el teléfono al descubrir el límite de recarga diaria de la tarjeta de prepago de teléfono por cada tarjeta de crédito: 50$.
No llamábamos a ningún móvil en España y estábamos poco tiempo en cada llamada. Contactamos con nuestras madres para decirles que habíamos sobrevivido al huracán… un minuto por llamada. Ana -la madre de Marc- no estaba en casa y dejamos el mensaje a la madre de Jordi. Disponíamos de 100 minutos en EEUU, 20 min. para llamar a los teléfonos fijos de España y 4 minutos a móviles.
No parábamos de intentar encontrar formas para salir: llamamos a una empresa de taxis por si nos podían llevar hasta el aeropuerto o a unos km fuera de Nueva Orleans pero nos dicen que no hay taxis disponibles; también intentamos buscar soluciones con la embajada para que nos vengan a recoger pero las autoridades americanas prohiben ese día la entrada a la ciudad.
Durante todo el día no paramos de hacer gestiones utilizando las cabinas. Ya nos quedaban pocos minutos de teléfono y acordamos con la embajada que nos llamaran ellos. La cabina y el B&B eran nuestros puntos de encuentro. Recibíamos las llamadas de la embajada periódicamente. Nuestro gobierno había informado del punto dónde estábamos al Departamento de Estado Norteamericano y debíamos estar pendientes ante la posibilidad de que pudieran venir a buscarnos.
El día pasaba y la situación empeoraba, parecía la ciudad de los muertos vivientes, la mayoría de gente estaba robando o desesperada. Teníamos hambre y miedo, la policía pasaba de largo. A media tarde llamamos a Montse, estábamos desesperados y el oír el nombre de un amigo suyo me hizo pensar que ella nos podría ayudar. Es periodista de internacional, ha estado en varios conflictos, quizás podía apoyarnos y ayudarnos a hacer gestiones de una manera más fluida. Nosotros cada vez teníamos que restringir más el tiempo de llamadas, los minutos se agotaban. La llamé y le pedí que me contactara con urgencia al teléfono 504 **** de los EEUU “estamos en Nueva Orleans y necesitamos tu ayuda” -le dije- y en un minuto sonaba el teléfono de nuestra cabina.
Pasamos horas y horas allí para hacer gestiones hasta que se hizo de noche. Desde el momento en que supimos que no teníamos vuelo hicimos todo lo posible por salir. Pensábamos que no podríamos pasar otra noche en esas condiciones. Por otra parte, a medida que las horas pasaban la situación de la ciudad se complicaba más. Ya casi no pasaba policía, las personas que quedaban por la calle nos parecían más peligrosas, se habían generalizado los saqueos a tiendas y restaurantes, la gente estaba mucho más desesperada y violenta, y nosotros no teníamos comida.
Se hizo de noche y volvimos al B&B. Una pareja que había parado en la cabina y que nos vio desesperados nos dio unas golosinas y unas galletitas saladas.
Jordi salía a ratos al patio a escuchar la radio de los vecinos para tener información:
- las autoridades anuncian que no se puede salir a la calle por la noche bajo amenaza de disparar. Nos parece increíble que piensen en disparar en lugar de repartir comida en los barrios dónde la gente está desesperada.
- confirman que las autoridades han prohibido salir y entrar de la ciudad.
- nuestro barrio era una de las pocas zonas que no se habían inundado
- hablan de la situación en el Estadio SuperDome. Cuentan que la gente no tiene agua ni luz y que se ha inundado.
Nosotros estamos mal -pensamos- pero al fin y al cabo hemos tenido suerte: Estábamos en una de las pocas zonas de la ciudad no inundadas, en realidad nuestra situación era mucho mejor que la de los miles de personas que se habían trasladado al SuperDome. Teníamos una cama y agua corriente y ellos no tenían nada. No acabábamos de entender cómo era posible que se hubiera enviado al estadio a las personas para protegerse del huracán y se no hubiera hecho ninguna previsión: Hacía 2 días que estaban sin agua corriente, luz, agua, comida… no entendíamos cómo podían tenerlos en aquellas condiciones, pero tampoco entendíamos por que la gente que hablaba por la radio no lo criticaba y les pareciera una situación “normal”.
Éramos de las personas afortunadas pero nos esperaba otra vez una noche horrible en el B&B. Con el calor y el miedo casi no podíamos dormir. La dulzura del Jordi explicándonos un cuento bajo la luz de las velas ayudó a tranquilizarnos y a dormir un rato.
Día 31/08/2005. Huida hacia el Convention Center y primer día desamparados/as
Nos levantamos poco después de que aparecieran los primeros rayos de luz. Pasábamos mucha calor pero ya no había posibilidad de ducharnos… ya no había agua.
De nuevo nos dirigimos a las cabinas para continuar haciendo gestiones para poder salir de allí. La situación era todavía más precaria, el agua salía de las cloacas y formaba charcos sucios llenos de insectos, alguna calle próxima a la nuestra se había inundado.
Al cabo de un rato empezamos a ver como muchas familias enteras se iban, llevando sus cosas. En dos ocasiones alguien que pasaba en coche paró para avisarnos de que el agua venía… o nos marchábamos rápidamente –nos dijeron- o moriríamos.
Empieza el éxodo
Teníamos miedo. Pero estábamos en un punto localizable y debíamos consultar a nuestro gobierno antes de movernos. Al cabo de un rato recibimos la llamada del departamento de emergencias consulares del Ministerio y nos indican que las autoridades americanas han dicho que debíamos irnos inmediatamente. Se trataba de una evacuación obligatoria y debíamos dirigirnos a uno de los 10 puntos de evacuación ante el peligro inminente de que se rompiera otro dique y se inundara completamente la ciudad. Salimos literalmente corriendo.
En pocos minutos recogimos nuestras cosas del B&B y salimos desesperados siguiendo a la gente que también corría por la calle. Un policía nos indica que vayamos al Centro de Convenciones. Aquella larga caminata fue uno de los momentos mas difíciles… cargados, con mucho calor y pensando que el agua podía llegar en cualquier momento y nos ahogaríamos.
Al fin llegamos al Centro de Convenciones y cual fue nuestra sorpresa al comprobar que… allí… ¡¡¡no había nadie!!! En la puerta del Hall H encontramos un grupo de coches de policía parados. Les preguntamos dónde debíamos ir y nos respondieron que no lo sabían, que también estaban perdidos. Uno de ellos hizo una llamada y nos dijo que nos dirigiéramos al Hall A ( el centro tiene más de un kilómetro de largo, los módulos estaban ordenados alfabeticamente: A, B, C …, estábamos en el otro extremo). Nos vieron tan desesperados y sudados que nos ofrecieron una botellita de agua a cada uno. Tuvimos suerte de disponer de ella ya que fue la única de la que pudimos disponer durante unas cuantas horas.
En el Hall A había un grupo numeroso de personas en el exterior. “¿Dónde se hacen las colas? ¿Y los helicópteros? ¿Como está organizada la evacuación?” Nadie sabía nada. Paramos a varios coches de policía de los que pasaban continuamente por la calle, unos decían que tampoco tenían información, otros nos aseguraron que debíamos esperar allí y ya nos vendrían a evacuar..
Llegada al C.C,¿Centro de Convenciones o Campo de Concentración?
Las horas pasaban, centenares de personas iban llegando al edificio, teníamos sed y hambre.
Desde una cabina situada en el interior del Centro de Convenciones íbamos llamando regularmente a la embajada como había sido nuestra pauta hasta entonces (cada 2 h) para indicar dónde estábamos por si nos venían a recoger. A primera hora de la tarde nos dijeron que el gobierno de Estados Unidos les había asegurado que organizarían una evacuación rápida del Centro antes de la noche.
Lo que veíamos nos parecía increíble. No había ningún tipo de organización… al menos desde los servicios públicos por que, por otra parte, en seguida apareció un hombre que había preparado un “chiringuito” para vender a precios desorbitados comida que calentaba en un hornillo de camping. Se formaban unas colas inmensas y aquella comida no daba ninguna garantía. Nos pareció -y lo comentamos- una muestra evidente del “capitalismo salvaje”… ¿como alguien puede “aprovecharse” de que estemos allí sin comida para poner precios tan altos?, ¿Cómo se puede atrever a hacer negocio en tales circunstancias?.
Economía salvaje de mercado
Lo que íbamos viendo nos recordaba una situación cotidiana del denominado “tercer mundo”. Veíamos a la gente agolpada, desesperada, esperando en los vestíbulos. Comentamos: ”imagina que ves esta imagen y te preguntan de qué país es… Seguro que el último país que se te ocurriría decir es EEUU”.
Por ello hicimos esta primera foto mientras una y otra vez repetíamos lo increible que nos resultaba la situación. En el Centro de Convenciones éramos casi los únicos blancos, junto con algunos viejos y enfermos que iban trayendo en camiones de mudanzas. En aquel lugar sólo había negros pobres y enfermos…¿lo que habíamos visto en las películas de esclavos persistía en Louisiana?, ¿estábamos viviendo el día a día cotidiano del cuarto mundo oculto en ese país?
Se hizo completamente de noche. Fuera no había luz y dependemos sólo de las linternas de la gente. Hacía mucho rato que no llamábamos para no movernos y perder la cola con el miedo de que justo en ese momento llegaran más autocares.
Finalmente Jordi se acercó a las cabinas para hacer una llamada y justamente en aquel momento se organizó una avalancha iniciada por el sonido de un disparo. La sensación fue horrorosa … oir un rumor de fondo sin identificar de donde venía, cada vez mayor. La gente gritaba “water! water!“. El hecho de que nos hubieran dicho que la ciudad se acabaría inundando hizo que el pánico se apoderara de la multitud. La sensación era de que una ola gigante estaba apunto de llegar y ahogarnos.
Marc salió corriendo sin rumbo, todo era oscuro, la gente corría, y yo corrí detrás suyo para no perderlo. Conseguí cogerlo. La gente se pisaba una a otra, nos protegimos detrás de una barandilla de hormigón y poco a poco todo paró. Afortunadamente conseguimos encontrar a Jordi, había heridos, personas en el suelo pisoteadas, algunas de ellas parecían muertas.
No podíamos continuar estando allí… había disparos, avalanchas… nos podían matar. Decidimos subir al piso superior dónde todavía no había demasiada gente. No seriamos de los primeros en subir al autocar pero podía ser peor quedarnos allá bajo.
Veíamos pasar bandas organizadas. Nos situamos para descansar al lado de una escalera de emergencia ya que había más iluminación y estábamos cerca de las cabinas telefónicas, nuestro único contacto con el exterior. Al lado teníamos otra familia con una niña de 4 años, Jeanola. No podíamos dormir y empezamos a hablar. Era increíble que todo esto estuviera pasando en Estados Unidos comentábamos. El padre de Jeanola, Alan, se preguntaba dónde estaba el ejercito americano. “Es el ejercito más poderoso del mundo y no nos viene a evacuar -se preguntaba-. ¿Cómo era posible que el gobierno gastara 3.000 millones de dólares diarios en la guerra de Irak y en cambio no dedica dinero a sacarnos de aquí? Estábamos indignados. Intentamos dormir o al menos descansar un poco.
Unas mujeres nos comentaron que ni la CNN ni la Fox hablaban del Centro de Convenciones. Ningún medio de comunicación norteamericano informaba de que había más de 10.000 personas sin comida ni agua allí y ni siquiera mencionaban nuestro edificio. Supimos que la evacuación del Centro de Convenciones no era prioritaria para el gobierno americano. ¡¡Sólo se hablaba del Super Dome!!
Éramos conscientes de que estábamos perdidos si el lugar en el que estábamos no era noticia. No enviarían a la policía para poner orden, ni traerian agua y no nos sacarían de allí. La situación era extrema y dramática, la única salida era hablar con los medios de comunicación y tener la oportunidad de contar lo que estaba pasando.
Afortunadamente Montse es periodista y nos hizo de puente. En España era de madrugada… Elisabeth de la agencia EFE saltó de la cama y dada la situación de emergencia se puso a trabajar para dar la noticia . Estábamos atrapados en el de Centro de Convenciones con 10.000 personas sin agua ni comida esperando una ayuda y unos autobuses que el gobierno norteamericano decía que ya estaban en camino pero que nadie había visto y que en realidad nunca llegaron. A nosotros toda esta falta de atención del gobierno nos parecía increíble ¿como podían haber enviado allí a 10.000 personas en aquellas condiciones y sin ninguna organización?. Nos sorprendía, por otra parte, la carencia casi absoluta de crítica de las personas hacinadas en el Centro. En realidad no esperaban que el gobierno ( El estado) hiciera algo por ellas. Jordi decía: “a esta gente le deben de poner algo en el agua desde pequeña para que no tengan capacidad critica.” Aquella noche hubo otra avalancha en el piso inferior; avalancha que vivimos con mucho miedo pero que afortunadamente no nos afectó.
1/09/2005. Segundo día en el CC : la sensación de inseguridad es total
La información de nuestra situación en el Centro de Convenciones llega al corresponsal de la CNN Internacional en Madrid. Por primera vez una de las cadenas de televisión más importantes de Estados Unidos y del mundo menciona la existencia del lugar dónde estamos. El corresponsal de la CNN en Madrid hace una conexión en directo y explica que una diputada española y su familia están en el interior del edificio y habla por primera vez de la difícil situación que padecemos las más de 10.000 personas que esperamos para ser evacuadas.
Nos pasan un teléfono del servicio de la CNN en español para hacerme una entrevista y poder explicar directamente lo que estamos viviendo. Por primera vez tenemos la oportunidad de contar directamente a los medios de comunicación norteamericanos lo que está pasando en el Centro dónde empieza a morir la gente.
Nueva Orleans: Como una ciudad en guerra. Vistas desde C.C.
Por mi doble vertiente de ciudadana y la vez haber tenido responsabilidades políticas no acababa de entender porqué nadie había previsto ninguna organización. En algunos momentos pensaba en qué hubiera hecho yo en tales circunstancias… con tantas salas en el centro, se hubiera podido organizar una mejor distribución de las personas, decidir lugares, “letrinas”… incluso si no podían llegar los helicópteros con comida se podría haber repartido de forma racional y organizada, el agua y comida del centro comercial. Hubiera sido una espera con angustia pero no con tanta desesperación.
Teníamos que empezar a hacer muchas más llamadas pero casi no teníamos saldo en la tarjeta de prepago del teléfono. Montse nos gestionó a través del servicio de emergencias consulares más tarjetas. El consulado de Houston se encargó de conseguirlas. Aquellas tarjetas fueron claves para no perder la comunicación y podernos salvar.
Lo primero fue llamar a las madres con quienes hacía casi dos días que no hablábamos. Pensamos que ya se habría hecho difusión de la noticia en España y queríamos que no se asustaran tanto. También seguimos llamando, hablando, haciendo gestiones para salir de allí.
Pude conectar con el Ministro Moratinos. Hablar con él me tranquilizó. Le expliqué la situación y nos informó de las gestiones que se estaban haciendo al máximo nivel político para poder evacuar a todos los españoles atrapados en Nueva Orleans. También acordamos que a partir de ese momento, cada dos horas estableceríamos comunicación con el Ministerio de Exteriores para coordinar la evacuación tan pronto como el gobierno de Estados Unidos diera una respuesta concreta sobre las diversas posibilidades que se estaban planteando.
Anochecía y en la radio las noticias no eran demasiada buenas. Se informó oficialmente que se había suspendido la evacuación del centro por considerarlo peligroso. Lo justificaron diciendo que un soldado había reultado herido la noche anterior. Yo pensaba…: “¿os imagináis que en un Barrio de Barcelona pasara esto?… que hay un disparo y la policía se marche en vez de volver con más policía para proteger al resto de 9.999 ciudadanos que también se sentían inseguros?.”
Todo empeoraba por momentos. Todo estaba mucho más sucio, el agua era muy escasa, la gente estaba mucho más desesperada… en realidad nosotros éramos afortunados… la mayoría de la gente había perdido la casa y no sabían si una parte de su familia estaba viva o muerta.
Nos dijeron que algunos medios querían hablar con nosotros e hicimos declaraciones a algunas radios y medios de comunicación.
En una de las llamadas de rigor para comunicar que seguíamos vivos y esperando la evacuación en la puerta 211 del Hall A, recibí la comunicación de la Vice-Presidenta del Gobierno Maria Teresa Fdez. De Vega. Otro vez me confirmaba que el gobierno español estaba totalmente volcado en conseguir que todos los españoles saliéramos de allí.
La embajada nos comunica que parece que otros catalanes están también en el Centro de Convenciones y que hace falta localizarlos para poder organizar una evacuación conjunta. Intentamos encontrar a la familia Fuster pasando el mensaje a la gente de alrededor y a “las pandillas” que se movían por todo el edificio. Cuando se lo comentamos a la familia vecina la mujer dijo: “a nosotros los negros también nos agrupan pero para morir.” Nos habíamos alojado en un B&B para ver de cerca como vivía la gente y aproximarnos a su realidad cotidiana. ¡ Y ciertamente nos habíamos aproximado !!! El destino nos situó en el grupo de los negros pobres, vivimos y padecimos directamente la atención que ellos merecían.
Es de noche. Intentamos dormir a ratos aunque resulta muy difícil por el calor, el miedo y el malestar. Había preparado una “cama” más “cómoda” con una silla y una mesita, tuve suerte y pude dormir tres horas seguidas… estábamos agotados. Aquella noche nos enteramos de que murieron varias personas y de que hubo secuestros a mano armada dentro del centro. La sensación de inseguridad era total. Sobrevivir ya no era tan sólo una cuestión de conseguir agua y comida… era cuestión de suerte no quedar atrapados en medio de algún tiroteo.
2/08/2005. Segundo dia en el CC: situación de putrefacción y de inseguridad total
El día empezó muy pronto para nosotros. Eran las tres de la madrugada cuando nos pusimos en marcha. La CNN Internacional nos pide que busquemos a alguna persona norteamericana atrapada también al Centro de Convenciones que pueda explicar en inglés la situación que estamos viviendo. Mientras tanto yo realizo otra intervención en la CNN en español. Lo tuvimos claro, tenía que ser nuestro vecino Alan Gould. Habíamos compartido los días y las horas con él, su mujer y su hija pequeña, con quien Marc también jugaba. Alan hizo unas estremecedoras declaraciones de la situación en la que nos encontrábamos y de la degradación de las últimas horas. Como cada uno de nosotros, puso su grano de arena por hacer posible que quienes estábamos en el Centro de Convenciones pudiéramos salir lo antes posible. Dijo… “esto es un genocidio de hoy en día”
En aquellos momentos el Centro de Convenciones era ya un lugar putrefacto… pensad en 10.000 personas sin organización, generando basura y excrementos. Mucha gente tenía ya síntomas claros de deshidratación, las enfermedades se extendían, nosotros también empezábamos a tener problemas de salud por el cansancio y la deshidratación; ya no nos quedaban fuerzas y nos encontrabamos mal.
Se vive entre basura, excrementos y charcos putrefactos.
De pronto y por primera vez llega un grupo de periodistas al Centro. La cadena ABC News nos filma y nos pide que hagamos declaraciones… son nuestras primeras imágenes en el centro que se ven en España. La gente desesperada contaba como los soldados no nos dejaban salir más allá de un cierto perímetro. “Pues marcharemos y que nos arresten, y así al menos tendrán que darnos agua y comida” decía la gente. Otros empezaron a gritar “nos tienen a todos los negros aquí para que desesperados nos matemos entre nosotros”.
La ciudad empieza a quemar. Vistas desde el CC.
Sobre las 10 de la mañana se va la luz y el teléfono, y Jordi comenta la posibilidad de que quizás vengan los soldados. Pero aun tardarán en llegar y la falta de comunicación exterior, especialmente la carencia de posibilidad de comunicar con las autoridades españolas, nos hace sentir desamparados. Ya no sabrán dónde estamos o si estamos vivos -pensábamos- o incluso los soldados podrían obligarnos a dejar el punto dónde habíamos informado que los estábamos esperando. Pensar todo esto hace que aumente aún más la tensión y el miedo. A la vez empezamos a sentirnos realmente mal físicamente. Mientras tanto Jordi intenta explicar a todos los periodistas que se encuentra nuestra situación, pidiendo que avisen al gobierno español. Es una situación realmente angustiosa, límite. Intentamos encontrar otra cabina en la calle o en algún edificio de los alrededores pero no funciona nínguna.
La primera medida de orden es proteger el helicoptero de Bush y no a los ciudadanos. (¿Y el agua? ¿Y la comida?)
Van pasando las horas. Jordi pide ayuda a un policía para ponerse en contacto con el gobierno español pero lejos ayudarnos el policía le dice que hay 35.000 americanos antes de que él. Estamos convencidos de que permaneceremos al menos un nuevo día en aquel ambiente de tortura psicológica y física y nos preparamos para pasar otra noche en el Centro. Ya son las tres de la tarde.
Se estaba llegando al limite.
De repente vemos un grupo de soldados que parece que buscan a alguien. ¿Nos buscan a nosotros? Al identificarnos nos piden que los acompañemos rápidamente. Mientras marchamos se produce uno de los momentos más emotivos: los soldados nos venían a buscar y a la vez a proteger por si la gente se sublevaba al ver que salíamos del centro antes que ellos… sin embargo su reacción fue aplaudirnos. Mucha gente sabía de los esfuerzos realizados por visibilizar la situación infrahumana del Centro de Convenciones y nos lo agradecieron. Fue un momento emocionante que nunca olvidaremos, sentir la solidaridad y humanidad de la gente aunque estuviera desesperada.
Esto es América!!??
Tras salir del edificio los soldados nos ofrecen comida y agua. Es en esos momentos cuando somos realmente conscientes de los días que hemos pasado sin comer. Al cabo de un buen rato piden que subamos a un camión. Al marcharnos vemos que el resto de soldados empiezan a repartir comida militar y agua entre la gente.
Nos trasladan a una explanada llena de soldados desde donde está previsto deben evacuarnos; nos dejan a la sombra con una caja de agua y se van. Un policía gigante se dirige a nosotros y dice que estamos en una zona de seguridad, que no podemos continuar allí y que debemos desplazarnos… ¡¡¡otra vez al Centro de Convenciones!!! Damos de nuevo mil explicaciones hasta lograr hacerles entender que estamos esperando ser evacuados de la zona.
Por fin llega el helicóptero que nos traslada hasta Baton Rouge, al centro de coordinación de operaciones… una hora de vuelo. Son las 17.00. Me permiten hacer una llamada con la que puedo conectar con el gobierno español y explicar donde estamos para que nos vengan a recoger. Nos cuentan la buena noticia de que también la familia Fuster se encuentra fuera de peligro y ha sido evacuada. Se reunirán con nosotros y juntos viajaremos en coche hacia Huston
En las pantallas de las televisiones vemos a nuestros “vecinos” en el Hall A donde habíamos pasado tantas horas. ¡Todavía estaban allí! ¡Era increíble! Aquello era un infierno y pensar que ellos estarían obligados a pasar otra noche en aquel edificio mientras nosotros estábamos ya a salvo nos hizo vivir uno de los momentos más tristes de nuestra experiencia.
A las 22.00 h llega la familia Fuster. Nos alegramos mucho de encontrarlos. Hacía horas que los estábamos buscando. A media noche llega el personal enviado por la embajada española para recogernos.
Por fin a las 7 de la madrugada llegamos al Hotel en Houston y podemos ducharnos… lo deseábamos hacía muchas horas. Decidimos quedarnos unos días allí antes de regresar a Barcelona para descansar física y psicológicamente, rebajar la tensión y estar un poco más centrados y tranquilos.
Pensábamos en la importancia del agua en todo el proceso. El agua del huracán, el agua que inunda la ciudad, el agua corriente que no teníamos, el agua para beber que nos faltaba. No podíamos eludir el pensar cómo se había degradado la situación de hora en hora.
Pensábamos en la responsabilidad clara de las autoridades ( ya sean locales, del Estado o Federales) por la tortura que sufrió la gente y la muerte de muchas personas. Las decisiones equivocadas que se tomaron al enviar a miles de seres humanos a un lugar sin agua, comida ni organización…. Pero sobre todo las consecuencias de la falta de inversión pública en sanidad y servicios. En el Golfo de México cada año se producen varios huracanes de nivel 4-5 y países más pobres que EEUU tienen la capacidad de prevención para que no ocurra un nivel de desgracia tan elevado.
Vives a flor de piel la importancia de las decisiones políticas para la vida de la gente y piensas en el valor de lo público, del Estado, de la organización.
No queremos terminar este escrito sin agradecer a todas las personas que han hecho posible que estemos en nuestra casa y que se han preocupado por nosotros: el Gobierno Español, compañeros y compañeras del PSC, la red de amigas y amigos. También queremos mencionar especialmente a los medios de comunicación que ayudaron a informar sobre la situación en el Centro de Convenciones. Y a todas las personas que aquellos días en Nueva Orleans nos ayudaron.
Sabemos que somos afortunados por que estamos en nuestra casa y todavía hay miles de personas sin casa, su ciudad ha desaparecido, aún no saben donde está parte de su familia, y esperamos que lo más pronto posible puedan rehacer la normalidad de su vida.
Technorati tags: Noticias y política, Sociedad, Katrina, Hurricane Katrina, Catastrofes, Societat, New Orleans, Sociedad, Noticies, USA
Katrina (versió català)
¿Per que escriure i compartir la nostra història a New Orleans?
Ahir va fer una setmana que es va acabar el nostre malson, el Marc, en Jordi i jo ja som a casa, però el sofriment de milers de persones continua. Nosaltres que tenim l’oportunitat d’explicar la nostra història ho volem fer per contribuir a la reflexió sobre el que ha passat. Volem deixar el nostre testimoni pels miler de persones que ja no ho podran fer mai i pels milers de persones que tardaran molt de temps en estar en condicions de poder explicar la seva història però que necessiten ajuda immediata.
No podem treure’ns del cap a les persones amb les que vàrem compartir els pitjors moments d’angoixa atrapats en el Centre de Convencions de New Orleans a l’espera d’un rescat que va trigar molt en arribar. Nosaltres sabíem que al sortir d’allà tot acabaria amb la conciència de que érem afortunats… ells i elles estaven molt més desesperats que nosaltres, havien perdut la casa i no sabien si els seus parents i les seves amistats havien sobreviscut.
Nosaltres ja som a casa però molta gent continua en centres de refugiats on hi hauran de viure almenys varies setmanes.
Durant aquests dies han pres contacte amb nosaltres molts mitjans de comunicació. No els hem pogut atendre tots. Per això també el Jordi i jo em escrit aquestes línies, agraint l’atenció que els mitjans ens han ofert i que han permès la denuncia de tot allò que no s’ha fet be en aquesta crisi humanitària sense precedents als Estats Units.
Demanem a aquests mitjans i a la opinió pública que continuin pendents de les condicions de vida i de la història de totes aquestes persones.
Dia 27/08/2005. Arribada a New Orleans: Per fi em sortit del Katrina… a Miami
Vàrem arribar a New Orleans contents per haver deixat per fi al Katrina enrera a Miami. Segons les noticies l’huracà s’havia fet de major intensitat al mar i passaria per Lousiana però es calculava que arribaria després de marxar nosaltres de la ciutat
En el camí del aeroport a New Orleans ens sorprèn que molts cotxes surtin però no sabem la raó.
Aquest primer dia ens vam allotjar al Bread&Breakfast i vàrem passejar una mica pel French Quarter, les tendes s’estaven preparant per l’huracà i vam sopar en un restaurant ple de gom a gom al centre històric.
A la nit rebem noticies de que el Katrina arribarà abans del previst. Diuen que el 28 ja començaria la tempesta i que el moment àlgid seria el dia 29 des de la una de la matinada a la una del migdia. De bon matí ens posem en alerta i truquem a la companyia aèria per canviar el vol. Després de llargues discussions per que ens deien que el nostre vol encara no estava cancel·lat i no podien fer canvis -fins i tot ens van dir si teníem una bola de cristall per saber que vindria un huracà- aconseguim que ens donin places pel vol del dia 28 a les 17h. Dormim tranquils pensant que al dia següent sortirem de New Orleans moltes hores abans que arribi l’huracà.
Dia 28/08/2005. Dia intens en el que l’ “hem de sortir d’aquí com sigui” es transforma en “hem de tenir provisions mínimes”
El dia 28 ens aixequem d’hora per fer les maletes i anar a l’aeroport però quan truquem a informació ens diuen que s’ha cancel·lat el nostre vol i que no hi ha cap altre avió per sortir de New Orleans abans del huracà. Ens donen plaça en un vol per l’endemà de l’huracà.
En aquest moments comença la nostre angoixa i lluita per sortir de New Orleans. Fem tot tipus de gestions per intentar sortir: cercar un vol o llogar un cotxe, tot esta tancat …
Intentem telefonar al Consultat i a l’ambaixada espanyola. Era diumenge i no trobàvem ningú, però vam aconseguir contactar amb el Ministeri d’Exteriors que va començar a fer gestions i ens van aconsellar que ens allotgéssim a un hotel gran. Un edifici gran aguantaria l’huracà i tindríem un mínim de menjar, també havíem d’anar directament al Consultat per que les comunicacions eren difícils.
La responsable de B&B ens feia fora. Va dir que hi havia un huracà i que calia marxar d’allà. Li vàrem explicar que intentaríem trobar un cotxe o hotel gran al centre…
Això vàrem intentar. Ens vàrem dirigir cap al centre on pràcticament estava tot tancat. Aconseguim esmorzar després d’una llarga cua a l’única cafeteria que restava oberta. Anem a diferents hotels però no ni ha cap que accepti l’allotjament de noves persones. En un dels grans hotels ens ho diuen clarament : no accepten a les persones sense reserva prèvia per que no volien tenir responsabilitat civil.
Ens semblava increïble, s’aproximava un huracà de nivell 5, deien a la televisió que rebentaria finestres i portes… i no ens volien allotjar en un gran hotel de formigó on estaríem més segurs???
Finalment a les 14.00h ens vam resignar a quedar-nos al B&B. Veiem com les hores passaven, no aconseguíem allotjament en un hotel i tampoc teníem res per menjar. Vàrem agafar l’únic taxi que quedava a la porta d’un gran hotel i li van demanar parar de camí a comprar alguna cosa de menjar però no hi havia res obert… ni les tendes, ni les gasolineres.
Al B&B trobem a la responsable que després d’una llarga conversa ens deixa quedar per que sinó ens quedàvem al carrer i venia l’huracà. Fins i tot va caldra anar a buscar el rebut per demostrar que ens havien cobrat per avançat dos dies i teníem dret a dormir allà aquella nit. Ens va donar les claus de la casa del costat per poder dormir a una habitació al pis de dalt, ja que allà estaríem més protegits de la possible inundació i a la vegada quedàvem mes protegits del vent ja que estava a la part del darrera de l’edifici.
Per menjar ens va deixar dos paquets de panets -que no arribaven a ser pa-, un grapat de raïm i un bidó de 4 galons (19 litres) d’aigua. No ens podíem creure que ens hagués deixat aquella quantitat miserable de menjar per a 3 persones durant més d’un dia, però en realitat teníem que seguir somrient-li i mostrar agraïment… al cap i a la fi no ens havia deixat al carrer!!!
Com que encara era de dia i teníem poc menjar i molta gana, vam sortir a la recerca d’alguna botiga.
Per sort vam trobar-nos amb un parell d’universitaris que passaven en cotxe. Al veure’ns en aquells carrers ja desèrtics, ens van preguntar que hi fèiem per allà, i van acompanyar-nos a una gasolinera oberta. Allà vàrem comprar provisions per 24 hores que eren les que més o menys vàrem calcular necessitàvem cobrir fins la sortida de l’avió. No quedava massa per escollir però vàrem comprar un paquet de cereals, un litre de llet, un parell de llaunes de sardines, una llauna petita de salsitxes, una llauna del que pensàvem era carn i va resultar ser salsa picant per la carn, mantega de cacauet, una bossa petita de patates, un lot i tres espelmes …
Aquestes son les provisions escasses que en aquell moment eren per passar de 24 a 36 hores 3 persones.
Els propietaris de la casa quan van marxar sense avisar-nos ens van tallar la corrent… ni telèfon, ni llum, ni aire condicionat. Per sort vàrem trobar l’interruptor general per tornar-la a connectar.
Veient la televisió vàrem saber que si New Orleáns quedava a l’Oest del Katrina els danys serien forts però si quedàvem a l’Est de l’ull de l’huracà aleshores els danys serien devastadors. Teníem por, als programes anaven calculant trajectòries i especulaven però no deien res clar, tot i que en general apostaven per l’Oest, es a dir, seria fort però no devastador. L’horari previst de pas era a les 6 am del dia 29 i tot havia d’haver acabat a la 1 pm del mateix dia.
Esperant que la trajectòria final de l’huracà no arrases la ciutat, ens vàrem adormir quan només havien començat les primeres pluges.
Dia 29/08/2005. Viure l’huracà. Reconeixement posterior: no n’hi havia per a tant.
A les 4 de la matinada estàvem en ple huracà i va marxar la llum. Eren els moments més forts del Katrina i teníem por cada vegada que sentíem una ràfega de vent. Al cap de poca estona ens vàrem traslladar d’habitació perquè van començar les goteres i perillava el fals sostre. Just quan vàrem acabar el trasllat amb les nostres coses va caure una part del sostre de l’habitació on dormíem.
A les 9 del matí ja havíem esmorzat i l’huracà ja havia passat. Va ser el nostre primer cop de fortuna, finalment New Orleans havia quedat a l’Oest de l’ull de l’huracà i no havia arrasat la ciutat. Estàvem vius!. Vàrem comprovar com al seu pas havia deixat arbres caiguts, branques trencades i petits danys als habitatges, però no s’havia inundat res.
Convençuts de que l’endemà ens anàvem d’allà vàrem donar un volt ja amb certa tranquil·litat per veure com havia quedat la ciutat. Moltes persones van fer el mateix… en el centre hi havia molta gent, vàrem veure destrosses importants però tot havia aguantat.
A la tarda tornàrem cap el B&B abans no es fes fosc, la nit ens semblava més perillosa. Ens va cridar l’atenció de que després de tantes hores que havien passat des que el Katrina hagués arribat a la ciutat, no s’havia començat a recollir res, ni tan sols un arbre… no es podia ni passar pel carrer.
Vàrem sopar una mica de pa amb salsa de tomàquet picant, era escàs però nosaltres creiem que seria el darrer menjar al B&B i va començar la nostra primera nit a les fosques.
Va ser una nit horrorosa! Estàvem en una zona pantanosa amb alta temperatura, una humitat insuportable i tot estava ple de mosquits. L’huracà havia rebentat la porta del darrera de la casa i qualsevol podia entrar a robar-nos o fer-nos mal. Teníem por.
Dia 30/08/2005. Inundació de New Orleans i angoixa per no poder sortir
Quan es fa de dia anem a les cabines de la gasolinera a trucar a la companyia aèria i ens comuniquen que han cancel·lat el nostre vol. Havíem de sortir d’allà com fos i truquem altre cop al Ministeri d’Exteriors per que ens ajudi a sortir. Ens diuen que en una hora ens donaran informació a veure si ens poden treure d’allà amb algun cotxe.
Una dona que ve del Downtown ens diu que s’ha inundat. Tornem al B&B i altres persones ens expliquen que tot s’ha inundat. Els veïns son al pati amb la ràdio a tot volum. Escoltem que s’ha inundat la ciutat i l’aeroport, que no es pot ni sortir ni entrar a la ciutat.
Seguim en contacte amb el Ministeri. Ha estat sempre una companyia i suport en els dies més durs. Ens diuen que sembla que la residència del Cònsol s’ha inundat i que no se’l pot localitzar. Això fa més complicat el suport per a sortir de la ciutat ja que no hi ha ningú desplegat a la zona. A partir de llavors tenim contacte amb l’Ambaixada a Washington.
Veient que els veïns porten el cotxe ple de menjar; preguntem: “on podem comprar menjar?” … ens indiquen una botiga a només tres blocs, al Carrer San Charles, carrer principal del nostre barri. Des de allà fem també les nostres trucades i comprovem com no es tracta d’una botiga oberta sinó saquejada i trencada pels robatoris de la gent… per tant no tindrem menjar.
Veiem un petit bar obert on entrem i prenem un refresc; un dels clients te un plat de patates fregides calentes i acabades de fer… uff!!! ens fa l’afecte que es tota una meravella menjar un plat així, convencem a la mestressa per que ens en faci un, va ser el nostre dinar, feia dies que no menjàvem res calent.
Des del bar vàrem fer diverses trucades però vàrem tenir que començar a restringir encara més el telèfon al descobrir el límit de recarrega diària de la targeta de prepagament de telèfon per cada targeta de crèdit: 50$.
No trucàvem a cap mòbil a Espanya i telefonàvem poca estona. Vàrem contactar amb les nostres mares per dir que havíem sobreviscut a l’huracà… un minut amb cada mare. L’Anna -la mare del Marc- no era a casa i vàrem deixar el missatge a la mare del Jordi. Disposàvem de 100 minuts a EEUU, 20 min per trucar als telèfons fixes d’Espanya i 4 minuts a mòbils.
No paràvem d’intentar trobar formes per sortir: truquem a una empresa de taxis a veure si ens poden portar fins a l’aeroport o a uns km fora de New Orlenas però ens diuen que no hi ha taxis disponibles; també intentem cercar solucions amb l’ambaixada per que ens vinguin a recollir però les autoritats americanes prohibeixen aquest dia l’entrada a la ciutat.
No vàrem parar en tot el dia de fer gestions que més tard vàrem continuar fent des de les cabines. Ja ens quedaven pocs minuts de telèfon i acordem amb l’ambaixada que ens truquin ells. La cabina i el B&B eren els nostres punts de trobada. Rebíem les trucades de l’ambaixada periòdicament. El nostre govern havia informat del punt on estàvem al Departament d’Estat Nord-americà i teníem que estar pendents per la possibilitat de que poguessin venir a buscar-nos.
El dia passava i la situació empitjorava, semblava la ciutat dels morts vivents, la majoria gent robant o desesperada. Sentíem gana i por, la policia passava de llarg. A mitja tarda vàrem trucar a la Montse, estàvem desesperats i sentir el nom d’un amic seu em va fer pensar que ella ens podia ajudar. Es periodista de internacional, ha estat en diversos conflictes, potser ens podia ajudar a prendre decisions i ajudar-nos a fer gestions d’una manera més fluida. Nosaltres cada vegada havíem de restringir més el temps de trucades, els minuts s’esgotaven. La vaig trucar i li vaig dir “truca’m ara mateix a aquest telèfon 504 **** dels EEUU estem a New Orleans i necessitem la teva ajuda” i en un minut ens va trucar a la cabina.
Vàrem passar hores i hores a la cabina per fer gestions fins que es va fer de nit. Des de el moment de saber que no teníem vol vàrem fer tot el possible per sortir. Pensàvem que no podríem passar una altra nit en aquestes condicions. Per altra banda, a mesura que les hores passaven la situació de la ciutat es complicava més. Gairebé ja no passava policia, les persones que quedaven pel carrer ens semblaven més perilloses, s’havien generalitzat els saquejos a botigues i restaurants, la gent estava molt més desesperada i violenta, i nosaltres no teníem menjar.
Era de nit i vam tornar al B&B. Una parella que havia parat a la cabina i que ens va veure desesperats ens van donar unes llaminadures i unes galetes salades.
EL Jordi sortia a estones al pati a escoltar la radio dels veïns per tenir informació:
- les autoritat anuncien que no es pot sortir al carrer a la nit sota amenaça de disparar. Ens sembla increïble que pensin en disparar en lloc de repartir menjar als barris on la gent està desesperada.
- confirmem que les autoritats han prohibit sortir i entrar de la cuitat.
- el nostre barri era una de les poques zones que no s’havien inundat
- parlen de la situació a l’Estadi Superdome. Diuen que la gent no te aigua ni llum i s’ha inundat.
Finalment vàrem pensar que nosaltres estàvem malament però al cap i a la fi havíem tingut sort: érem a una de les poques zones de la ciutat no inundades i en realitat estàvem molt millor que els milers de persones que s’havien traslladat al SuperDome. Teníem un llit i aigua corrent i ells no tenien res. No acabàvem d’entendre com podia ser que s’hagués enviat a l’estadi a les persones per protegir-se de l’huracà i no havien fet cap previsió: portaven 2 dies sense aigua corrent, llum, aigua per veure, menjar… no enteníem com podien tenir-los en aquelles condicions, però tampoc enteníem per que la gent que parlava per la radio no ho criticava i els hi semblava una situació “normal”.
Érem de les persones afortunades però ens esperava altre cop una nit horrible al B&B. La calor i la por quasi bé no ens deixaven dormir, tot i que la dolçor del Jordi que ens va explicar un conte sota la llum de les espelmes ens va ajudar a tranquil·litzar-nos i dormir una estona.
Dia 31/08/2005. Fugida cap al Convention Center i primer dia desamparats
Ens vàrem aixecar només fer-se de dia. Després de passar tanta calor no hi havia possibilitat de dutxar-nos, ja no funcionava l’aigua.
De nou ens vàrem dirigir a les cabines per continuar fent gestions per poder sortir d’allà. La situació era encara més precària, l’aigua sortia de les clavegueres i formava bassals bruts plens d’insectes, algun carrer proper al nostre s’havia inundat.
Al cap d’una estona vàrem començar a veure com moltes famílies senceres marxàven duent les seves coses. En dues ocasions algú que passava en cotxe va parar per avisar-nos de que l’aigua venia… o marxàvem ràpidament –ens van dir- o moriríem.
Comença l’èxode
En pocs minuts recollim les nostres coses del B&B i sortim desesperats seguint a la gent que també corria pel carrer. Un policia ens indica que anem al Convention Center. Aquella llarga caminada va ser un dels moments mes difícils, carregats, amb molta calor i pensant que l’aigua podia arribar en qualsevol moment i ens ofegaríem.
Per fi arribem al Convention Center i… allà no hi havia ningú!!! A la porta del hall H vàrem trobar un grup de cotxes de policia parats. Els hi vàrem preguntar on teníem que anar i ens van dir que no ho sabien, que ells també estaven perduts. Un d’ells, però, va fer una trucada i ens va dir que ens dirigíssim al hall A ( el centre te més d’un Km de llarg, els mòduls s’anomenen en ordre alfabètic: A, B, C …, érem a l’altre extrem). Ens van veure tant desesperats i suats que ens van donar una ampolleta d’aigua per cadascun. Sort n’hi va haver d’aquesta aigua que vàrem fer durar unes quantes hores.
En el Hall A hi havia un grup nombrós de persones a l’exterior. “On es fan les cues? I els helicòpters? Com està organitzada l’evacuació?” Ningú sabia res. Vàrem parar a varis cotxes de policia dels que passaven contínuament pel carrer, uns ens deien que tampoc tenien informació, altres ens van dir que calia esperar-nos allà que ja ens vindrien a evacuar.
Arribada al C.C, Convention Center o Camp de Concentració?
Des d’una cabina situada a l’interior del Centre de Convencions anàvem trucant regularment a l’ambaixada com havia esta la nostra pauta fins aleshores (cada 2 h) per indicar on estàvem per si ens venien a recollir. A primera hora de la tarda ens van dir que el govern Americà els havia assegurat que farien una evacuació ràpida del Centre abans de la nit.
El que veiem ens semblava increïble. No hi havia cap organització… al menys des dels serveis públics per que, per altra banda, de seguida va aparèixer un home que havia organitzat una botiga per vendre a preus desorbitats menjar que escalfava en un fogonet de càmping. Es formaven unes cues immenses, i aquell menjar no et donava cap garantia. Ens va semblar i ho vàrem comentar una mostra evident del “capitalisme salvatge”… com es pot “aprofitar” de que estem aquí sense menjar per posar preus alts?, com es pot atrevir a fer negoci aquí?.
Economia salvatge de mercat
Per això vàrem fer aquesta primera foto mentre anàvem repetint una i altra vegada ”això es increïble”. Érem gairebé els únics blancs, juntament amb alguns vells i malalts que anaven portant en camions de mudances. Allà només hi havia negres pobres i malalts… el que haviem vist a les pel•lícules d’esclaus persistia a Louisiana?, estàvem vivint el dia a dia quotidià del quart món ocult a aquest país?
A mitja tarda tothom arribava amb algun gelat. El Jordi va sortir a mirar… hi havia un camió de gelats aparcat que algú havia robat i uns nois repartint gelats. Va ser el nostre menjar d’aquell dia. Teníem molta set i el Jordi va anar a agafar un capsa d’ampolletes d’aigua.
De cop vàrem escoltar sorolls i crits… Eren els autocars!! Per fi podríem marxar d’aquell lloc horrible!!! Però de seguida vàrem veure que tan sols arribaren 5 autocars; la gent s’empenyia l’un a l’altre per intentar ser els primers en sortir d’allà, ningú organitzava res.
Finalment en Jordi va marxar a trucar i justament en aquell moment va haver-hi una “avalanxa”, iniciada pel so d’un tret. Va ser una sensació horrorosa … sentir una remor de fons sense identificar d’on venia, cadacop mes gran. La gent cridava “water! water!“. El fet de que ens haguessin dit que la ciutat s’acabaria inundant va fer que el pànic s’apoderés de la multitud. La sensació era de que una onada gegant estava apunt d’arribar i ofegar-nos. El Marc va sortir corrents sense rumb, tot era fosc, la gent corria, i jo darrera d’ell per no perdre´l. Vaig aconseguir agafar-lo. La gent corria, es trepitjaven els uns als altres, ens vàrem protegir darrera d’una barana de formigó, i poc a poc tot va parar. Afortunadament vàrem aconseguir trobar al Jordi, hi havia ferits, persones per terra trepitjades, algunes d’elles semblaven mortes.
No podíem continuar estant allà… hi havia trets, “avalanxes”… ens podien matar. Vàrem decidir pujar al pis superior on encara no hi havia gaire gent.No seriem dels primers en agafar l’autocar però podia ser pitjor quedar-nos allà baix.
Al costat hi havia una altra família que tenia una nena de 4 anys, la Jeanola. No podíem dormir i vàrem començar a parlar. Era increïble que tot això estigués passant a Estats Units comentàvem. El pare de la Jeanola, l’Alan es preguntaba… “on es l’exercit americà? es l’exercit més poderós del món i no ens ve a evacuar?, com podia ser que el govern gastes 3.000 milions de dòlars diaris a la guerra d’Irak i en canvi no dediques diners a treure’ls d’allà? estàvem indignats.
Vàrem intentar dormir o mig descansar.
Unes dones ens van comentar que ni a la CNN ni a la Fox parlaven del Convention Center. Cap mitjà de comunicació nord-americà parlava de que hi havia més de 10.000 persones sense menjar ni aigua i ni tan sols mencionaven el nostre edifici. Vàrem saber que l’evacuació del Centre de Convencions no era prioritària pel Govern Americà. Només es parlava del Super Dome!!
Érem conscients de que estàvem perduts si el nostre lloc no era notícia. No enviarien a la policia per posar ordre, ni portarien aigua i no ens traurien d’allà. La situació era extrema i dramàtica, l’única sortida era parlar amb els mitjans de comunicació i tenir l’oportunitat d’explicar el que estava passant. Afortunadament la Montse es periodista i ens va fer de pont.
A nosaltres tota aquesta manca d’atenció del govern ens semblava increïble,com podíen haver enviat allà a 10.000 persones en aquelles condicions i sense cap organització?. Ens sorprenia, per altra banda, la manca quasi absoluta de crítica de les persones amuntegades en el Centre. En realitat no esperaven que el govern (L’Estat) fes alguna cosa per elles. El Jordi deia: “a aquesta gent li deuen posar alguna cosa a l’aigua des de petita per que no tinguin capacitat critica.”
Aquella nit vàrem sentir al pis de baix una altra avalanxa que vàrem viure amb molta por però afortunadament no ens van arrossegar.
1/09/2005. Segon dia al CC : la sensació d’inseguretat és total
New Orleans: Com una ciutat en guerra! Vistes des de C.C.
Per la meva doble vessant de ciutadana i la vegada haver tingut responsabilitats polítiques no acabava d’entendre el perquè ningú havia previst cap organització. Fins i tot em passava pel cap a estones pensar qué és el que hagués fet jo… amb tantes sales que hi havia, es podrien tenir a les persones amb una millor distribució, decidir llocs, “letrines”… fins i tot si no podien arribar els helicòpters amb menjar, es podria haver repartit de forma racional i organitzada l’aigua i menjar del Centre comercial.Hagués estat una espera amb angoixa però no amb tanta desesperació.Havíem de començar a fer moltes mes trucades però gairebé no teníem minuts a la targeta de prepagament del telèfon. La Montse ens va gestionar a través del servei d’emergències consulars més targetes de pagament. El consulat de Houston se’n va encarregar. Aquelles targetes van ser claus per no perdre la comunicació i poder-nos salvar.
Per la meva doble vessant de ciutadana i la vegada haver tingut responsabilitats polítiques no acabava d’entendre el perquè ningú havia previst cap organització. Fins i tot em passava pel cap a estones pensar qué és el que hagués fet jo… amb tantes sales que hi havia, es podrien tenir a les persones amb una millor distribució, decidir llocs, “letrines”… fins i tot si no podien arribar els helicòpters amb menjar, es podria haver repartit de forma racional i organitzada l’aigua i menjar del Centre comercial. Hagués estat una espera amb angoixa però no amb tanta desesperació. Havíem de començar a fer moltes mes trucades però gairebé no teníem minuts a la targeta de prepagament del telèfon. La Montse ens va gestionar a travésdel servei d’emergències consulars més targetes de pagament. El consolat de Houston se’n va encarregar. Aquelles targetes van ser claus per no perdre la comunicació i poder-nos salvar.
El primer va ser trucar a les mares amb qui feia gairebé dos dies que no parlavem. Pensàvem que ja s’havia fet difusió de la noticia a Espanya i volíem que no s’espantessin tant. També vàrem seguir trucant, parlant, fent gestions per sortir d’allà.
Vaig poder connectar amb el Ministre Moratinos, parlar amb ell em va tranquil•litzar. Li vaig explicar la situació i ens va informar de les gestions que s’estaven fent al màxim nivell polític per poder evacuar a tots els espanyols atrapats a New Orlens. També vàrem quedar que a partir d’aquell moment, cada dues hores establiríem comunicació amb el Ministeri d’Exteriors per tal de coordinar l’evacuació tant aviat com el govern d’Estats Units donés una resposta concreta sobre les diverses possibilitats que s’estaven plantejant.
Es feia de nit i a la ràdio les noticies no eren gaire bones. El govern americà informava que s’havia suspès l’evacuació del Centre per considerar-ho perillós. Ho justificaven dient que a la nit anterior s’havia ferit a un soldat. Jo pensava…: “us imagineu que a un Barri de Barcelona passes això?… hi ha un tret i la policia marxa en comptes de tornar amb més policia per protegir a la resta de 9.999 ciutadans que també es sentien insegurs?.”Tot empitjorava per moments. Tot estava molt més brut, l’aigua era molt escassa, la gent estava molt més desesperada… en realitat nosaltres érem afortunats… la majoria de la gent havia perdut la casa i no sabien si una part de la seva família estava viva o morta.
Ens van dir que alguns mitjans volien parlar amb nosaltres i vàrem fer declaracions a algunes ràdios i mitjans de comunicació.
En una de les trucades de rigor per comunicar que seguíem vius i esperant l’evacuació a la porta 211 del hall A vaig rebre la comunicació de la Vice-Presidenta del Govern Maria Teresa Fdez. De la Vega. Altre cop em confirmava que el govern espanyol estava totalment bolcat en aconseguir que tots els espanyols sortíssim d’allà.
L’ambaixada ens comunica que sembla que uns altres catalans són també al Centre de Convencions i que cal localitzar-los per poder organitzar l’evacuació conjunta. Intentem trobar a la família Fuster passant la veu a la gent del voltant i a les “pandilles” que es movien per tot l’edifici. Quan els hi vàrem comentar a la família veïna, la dona va dir: “a nosaltres els negres també ens agrupen però per que morim.” Ens havíem allotjat a un B&B per veure de prop com vivia la gent i aproximar-nos a la realitat quotidiana. I tant que ens vàrem aproximar!!! El destí ens va situar en el grup dels negres pobres i vàrem poder viure i patir directament l’atenció que mereixien pel seu govern.
Es va fer de nit. Vàrem intentar dormir a estones tot i que era molt difícil per la calor, la por i el malestar. M’havia preparat un “llit” més “còmode” amb una cadira i una tauleta; vaig tenir sort i vaig poder dormir tres hores seguides… estàvem esgotats.
Aquella nit ens vàrem assabentar que hi havia hagut varies morts i segrests a ma armada dins del Centre. La sensació d’inseguretat era total. Sobreviure ja no era tan sols una qüestió d’aconseguir aigua i menjar… era qüestió de sort el que no ens toqués estar al mig d’un tiroteig.
2/08/2005. Segon dia al CC: situació de putrefacció i d’inseguretat total
El dia va començar molt aviat per a nosaltres. Eren les tres de la matinada quan ens vàrem posar en marxa.
La CNN Internacional ens demana la possibilitat de que busquem a alguna persona nord-americana atrapada també al Centre de Convencions que pugui explicar be en anglès la situació que estem vivint. Jo mentrestant faig una altre intervenció a la CNN en espanyol. Ho vàrem tenir clar. Havia de ser l’Alan Gould, que tot i que aleshores ni sabíem el seu nom, havíem compartit els dies i les hores amb ell, la seva dona i la seva filla petita, amb qui el Marc també hi jugava.
Alan va fer unes escruixidores declaracions de les darreres hores que vivíem i, com tots nosaltres, va posar el seu gra de sorra per fer que els que estàvem al Centre de Convencions poguéssim sortir el mes aviat possible. Ell va dir “això és un genocidi d’avui en dia”
En aquells moments el Centre de Convencions era ja un lloc putrefacte… penseu en 10.000 persones desorganitzades, generant escombraries i excrements. Molta gent tenia ja símptomes clars de deshidratació, les enfermetats s’estenien, nosaltres també començàvem a tenir problemes de salut, cansament, deshidratació ja no ens quedaven forces i ens trobaven malament.
Es viu entre escombraries, excrements i bassals putrefactes.
De cop i per primera vegada arriba un grup de periodistes al Centre. La cadena ABC news ens filma i ens demana fer declaracions… son les primeres imatges nostres al centre que es veuen a Espanya. La gent estava desesperada i explicava com els soldats no els havien deixat sortir més enllà d’un cert perímetre. “Doncs marxarem i que ens arrestin, i així almenys ens hauran de donar aigua i menjar” deia la gent. Altres van començar a cridar “ens tenen a tots els negres aquí per que desesperats ens matem entre nosaltres”.
Al voltants de les 10 del mati se’n va la llum i el telèfon, i el Jordi comenta que potser venen els soldats. Però encara tarden en arribar i la falta de comunicació exterior, especialment la manca de possibilitat de comunicar amb les autoritats espanyoles ens fa sentir desemparats. Ja no sabran on estem o si som vius -pensàvem- o fins i tot els soldats ens podrien obligar a marxar del punt on havíem informat que els estàvem esperant. Pensar tot això fa que augmenti encara mes la tensió i la por.
A la vegada comencem a sentir-nos realment malament físicament. Mentrestant el Jordi mira de explicar a tots els periodistes que es troba la nostra situació, demanant que avisin al govern espanyol. Es una situació realment angoixant, límit. Mirem de trobar una altre cabina al carrer o a algun edifici dels voltants però no en funciona cap.
La primera mesura d’ordre es per protegir l’helicopter del Bush i no als ciutadans. (I l’aigua? I el menjar?)
Van passant les hores. El Jordi demana ajuda a un policia per posar-se en contacte amb el govern espanyol però lluny d’ajudar-nos el policia li recorda que hi ha 35.000 americans abans que ell. Estem convençuts de que haurem de passar més dies en aquell ambient de tortura psicològica i física i ens preparem per passar una altre nit en el Centre. Ja son les tres de la tarda.
De cop i volta veiem un grup de soldats que sembla que busquen algú. Ens busquen a nosaltres? Ens identifiquem i ens diuen que els acompanyem ràpidament. Mentre marxem, es produeix un dels moments més emotius de tots els dies: els soldats ens venien a buscar i a la vegada a protegir per si la gent es revoltava al veure que marxàvem abans que ells….però la seva reacció va ser aplaudir-nos . Se sabia els esforços que havíem fet per visibilitzar la situació infrahumana del Centre de Convencions i ens ho van agrair. Es un moment emocionant que mai oblidarem, sentir la solidaritat i humanitat de la gent tot i estant desesperada.
Després de sortir de l’edifici els soldats ens ofereixen menjar i aigua. Es en aquells moments quan som realment conscients dels dies que fa que no mengem. Al cap d’una bona estona ens diuen que hem de pujar en un camió. Quan marxem veiem que la resta de soldats comencen a repartir menjar militar i aigua entre la gent.
Ens traslladen a una explanada plena de soldats des d’ on ens havien d’evacuar, ens deixen a l’ombra amb una capsa d’aigua i marxen. Un policia gegant s’adreça a nosaltres i ens diu que això és una zona de seguretat i que no podem estar allà i que ens hem de desplaçar… altre cop cap el Centre de Convencions!!! De nou un món d’explicacions fins que aconseguim fer-los entendre que estem esperant el trasllat.
Per fi arriba l’helicòpter que ens trasllada fins a Baton Rouge al centre de coordinació d’operacions… una hora de vol, son les 17.00. Em deixen fer una trucada que em permet connectar amb el govern espanyol i explicar on estem per que ens vinguin a recollir. Ens comuniquen la bona notícia de que també la família Fuster ja es fora de perill i ha estat evacuada. Es reuniran amb nosaltres i tots junts viatjarem amb cotxe cap a Houston.
A les pantalles de les televisions veiem els nostres “veïns” al hall A on hi havíem passat tantes hores. Continuaven allà!!! No podia ser!!! Allò era un infern i pensar que ells haurien de passar una altre nit en aquell edifici mentre nosaltres ja estàvem fora ens va fer viure un dels moments més tristos de la nostra experiència.
A les 22.00h arriba la família fuster. Ens va alegrar tant trobar-los!!! Feia moltes hores que els buscàvem. Aproximadament a les 12 de la nit arriba el personal enviat per l’ambaixada espanyola a recollir-nos.
Per fi a les 7 de la matinada vàrem arribar a l’hotel de Houston i ens vàrem poder dutxar… ho desitjàvem feia hores! Ens vam quedar dos dies per descansar física i psicològicament, rebaixar la tensió i estar una mica més centrats i tranquils.
Pensàvem en la importància de l’aigua de tot el procés: l’aigua de l’huracà, l’aigua que inunda la ciutat, l’aigua corrent que no tenim, l’aigua per veure que ens falta. No ens podíem treure del cap com s’havia anat degradant la situació d’hora amb hora.
Pensàvem en la responsabilitat clara de les autoritats (ja siguin locals, de l’Estat o Federal) per la tortura que va patir la gent i la mort de moltes persones. Les decisions equivocades de enviar a milers d’éssers humans a un lloc sense aigua, menjar ni organització,,, però sobre tot les conseqüències de la falta d’inversió pública en sanitat i serveis.
Al Golf de Mèxic cada any hi ha varis huracans de nivell 4-5 i països molt més pobres que EEUU tenen més capacitat de prevenció per que no passi un nivell de desgracia tant elevat.
Vius a flor de pell la importància de les decisions polítiques per a la vida de la gent i penses en la importància de lo públic, de l’Estat, de l’organització.
No volem acabar aquest escrit sense agrair a totes les persones que han fet possible que estem a casa nostre i que han estat preocupats/ades per nosaltres : el govern espanyol, companys i companyes del PSC, la xarxa d’amigues i amics. També volem mencionar especialment els mitjans de comunicació que van ajudar a informar sobre la situació al Centre de Convencions. I a totes les persones que aquells dies a New Orleáns ens van ajudar.
Sabem que som afortunats per que som a casa nostra i encara hi ha milers de persones sense casa, la seva ciutat ha desaparegut, encara no saben on esta part de la seva família, i esperem que el més aviat possible puguin refer la normalitat de la seva vida.
Technorati tags: Noticias y política, Sociedad, Katrina, Hurricane Katrina, Catastrofes, Societat, New Orleans, Sociedad, Noticies, USA
NORMES DE PARTICIPACIÓ
Us convido escriure les vostres opinions, crítiques i tot tipus d’aportacions al debat.
Gràcies per tots els vostres comentaris tant de recolçament com les crítiques. Per a mi és important escoltar les opinions de tothom.
Per mantenir aquest bloc com un espai obert a la participació però amb respecte seràn eliminats tres tipus de comentaris:
- S’esborraran tots aquells comentaris que continguin insults.
- Si voleu fer esment a algun manifest ho podeu fer a una breu explicació i enllaç al mateix, no incloure el text sencer.
- S’esborraran els missatges de publicitat.
Prostitució
Ya podéis leer toda la información de la Ponencia de Prostitución
31.7.06
Documentación completa.Sesión 13/07/06. Comparecientes. Gunilla ekberg (Special advisor. División para la igualdad de género., Ministerio de Industria, Empleo y Comunicación de Suecia) y Andrea Di Incola (Coordinador del “estudio de la legislación nacional sobre prostitución y tráfico de mujeres y niños”).
- Transcripción Sesión 13/07/06
Documentación completa.Sesión Tarde 12/07/06. Comparecientes. Federico Javaloy Mazón (Catedrático de psicología social de la Universidad de Barcelona),Ángeles Vivas Larrui (presidenta de la Comisión de igualdad de Jueces para la Democracia), Asunción Miura Biendicho (Directora General de igualdad de oportunidades del Ayuntamiento de Madrid) y Andrés Montero (psicólogo de la Asociación española de psicología de la violencia).
- Transcripción Sesión Tarde 12/07/06
Documentación completa.Sesión Mañana 12/07/06. Comparecientes. Elena Valenciano Martínez-Orozco ( Eurodiputada), Esohe Aghatise ( Representante de CATW, Coalition Against Trafficking in Women), Victoria Sau Sánchez (Licenciada en Psicología e Historia contemporánea, Doctora en Filosofía, profesora de Psicología diferencial de la Universidad Autónoma de Barcelona, pensadora feminista)
- Transcripción sesión mañana12/07/06
- Intervención Víctoria Sau
Documentación completa. Sesión tarde 11/7/06. Péter Szil (Psicoterapeuta), Borja Ventura Salom (Periodista Digital) y una Mediadora social de APRAMP
- Transcripción Sesión tarde 11/7/06
- Documentos: Informe entregado por Borja Ventura ,
Documento Pornografía, prostitución y los hombres, aportado por Péter Szil
Documentación completa. Sesión Mañana 11/07/06. Comparecientes. Ruth María Mestre i Mestre, Universidad de Valencia, Doctora en Filosofía del Derecho, Silvina Montero Obelar, Socióloga, Teresa Gisbert Jordá, Fiscal de menores del Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana y Odette Terol, Psicóloga
- Transcripción Sesión Mañana 11/07/06
Documentación completa. Sesión Mañana 06/07/06 Comparecientes. Lara Padilla Valera (Representante de la Asociación de mujeres separadas y divorciadas de Catalunya), Inmaculada Montalbán Huertas (Coordinadora de la comisión de violencia de género de Jueces para la Democracia, Alicia Miyares fernández (Secretaria de la Asociación de filosofía María zambrano) y Enriqueta Chicano Jávega (Presidenta de la Federación de mujeres progresistas).
- Transcripción Sesión mañana 06/07/06
- Intervención Alicia Miyares
Documentación completa. Sesión Tarde 05/07/06. Comparecientes. Nacho Pardo Benavente (Comité de apoyo trabajadores del sexo, cats Murcia), Mónica Blanco Martín (Colectivo de lesbianas, gays, transexuales y bisexuales de madrid. Cogam), Trinidad Losada Bujalance (Transexualia, asociación española de transexuales) y Eva Fernández Lamelas (Presidenta de la federación de asociaciones de vecinos y vecinas de Barcelona)
- Transcripción Sesión Tarde 05/07/06
Documentación completa. Sesión mañana 05/07/06. Comparecientes. María Luisa Maqueda Abreu (Catedrática de Derecho Penal de la Universidad de Granada), Fernando Rey Martínez (Universidad de Valladolid), y Rosa María Hermoso Martínez (Jefa de Servicio del Área de Igualdad del Ayuntamiento de Sevilla. Centro municipal de atención a mujeres prostituidas “leonor dávalos”).
- Transcripción Sesión Mañana 05/07/06
Documentación completa. Sesión Tarde 4/07/06. Comparecientes. José María Moreno, Comisario Responsable Unidad Contra Redes de Inmigración Ilegal y Tráfico de documentos (UCRIF), José Luis González, Teniente Psicólogo de la Unidad Técnica de Policía Judicial de la Guardia Civil, Ana Soledad Ruiz Directora General del Instituto Andaluz de la Mujer y Iván Zaro Rosado (Fundación Triángulo)
- Transcripción Sesión Tarde 4/07/06
Documentación completa. Sesión Mañana 4/07/06. Belarmina Martínez (Federación de Asociaciones de mujeres”Arena y Laurisilva”), Estefanía Acién (Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía), Bernarda Jiménez (Presidenta de VOMADE-VINCIT) y Gemma Lienas (escritora)
- Transcripción Sesión Mañana. 4/07/06
- Comparecencia Gemma Lienas
Documentación completa. Sesión 27/06/06 . Comparecientes. Carolina Gala Durán (profesora titular de derecho del trabajo y de la seguridad social de la Universidad Autónoma de Barcelona), Mercè Meroño Salvador (Coordinadora del servicio de la Asociación Àmbit dona) y Carmen Bravo (Secretaría confederal de la mujer de CC.OO)
- Transcripción Sesión 27/06/06
Prostitución. Gunilla Ekberg y Andrea Di Incola
18.7.06
Prostitución. Federico Javaloy, Angeles Vivas, Asunción Miura y Andés Montero
14.7.06
Prostitución. Péter Szil, Borja Ventura y ex-prostituta de APRAMP
13.7.06
Prostitución. Elena Valenciano, CATW y Victoria Sau
12.7.06
Ruth Mestre, Silvina Monteros, Teresa Gisbert y Odette Terol
11.7.06
Prostitución. Lourdes Perramón, Ignasi María Pons, Xavier Trías, y Carmen Meneses
7.7.06
Prostitución. Lara Padilla, Inmaculada Montalbán, Alicia Miyares y Enriqueta Chicano
7.7.06
Prostitución. Nacho Pardo, Mónica Blanco, Trinidad Losada y Eva Fernández
Prostitución. Mª Luisa Maqueda, Fernando Rey y Rosa Hermoso
6.7.06
Prostitución. José María Moreno, José Luis González, Ana Soledad Ruiz y Iván Zaro Rosado
5.7.06
Prostitución. Belarmina Martínez, Estefanía Acién, Bernarda Jiménez y Gemma Lienas
4.7.06
Prostitución.Carolina Gala, Immaculada Meroño y Carmen Bravo
29.6.06
Documentación completa. Sesión 5. Comparecencias de Rosa Cobo (Doctora en ciencias políticas y sociología), Mercedes Díaz (AIMUR) y Somalí Mam (asociación Somaly Mam-afesip España)
- Transcripción sesión5
- Intervención Rosa Cobo
Prostitución. Rosa Cobo, AIMUR y Somaly Man
23.6.06
Documentación completa. Sesión 4. Comparecencias de LidiaFalcon ( organizaciones feministas), APRAMP (trabajo diario con prostitutas) y Carlos Paris ( filósofo)
Documentación completa. Sesión 3. Comparecencias M Jose Barahona (profesora de la UCM), Cristina Garaizábal (Hetaira) y Dolores Juliano (LICIT)
Transcripción sesión3
Debate Prostitución: M Jose Barahona, Hetaira y Dolores Juliano
08.6.06
Acceso a la documentación de la ponencia de prostitución
5.6.06
Documentación completa. Sesión 2. Comparecencias de: Almudena Foncheca (Secretaria de la mujer de la UGT), Francisca de Lucas (Asociación de Mujeres de la Noche al Día) y Rosario Caracedo (Plataforma Abolicionista)
- Transcripción sesión2
- Intervenciones por escrito entregadas:
Almudena Foncheca (Secretaria de la mujer de la UGT),
Francisca de Lucas (Asociación de Mujeres de la Noche al Día) y
Rosario Caracedo (Plataforma Abolicionista)
Documentación completa. Sesión 1. Comparecencias de: Juana M. Santana de Médicos del mundo y Mercé Cívic de CCOO Catalunya
- Transcripción sesión1
- Intervenciones por escrito entregadas:
Juana M. Santana de Médicos del mundo, Mercé Cívic de CCOO Catalunya
Prostitución. 2ª Sesión Ponencia: UGT, ex-prostitutas y Plataforma abolicionista
22.5.06
Primera sesión de la ponencia sobre prostitución: dos visiones
11.5.06
Comença la ponència de prostitució al Congrès
28.4.06
Política Espanyola
Blocs. La conversa. Els blocs com una eina política.
23.10.06
Comparecencias Ley de igualdad. Primera sesión
20.10.06
Portada Washington Post: les dones han guanyat a Espanya
8.10.06
Desde l’escò. Llei de Promoció de la Autonomia Personal
6.10.06
75 aniversari del vot de les dones (II)
3.10.06
75 aniversari del vot femení
1.10.06
Desde el Escaño. Moción Violencia de género aprobada por unanimidad.
21.9.06
Jordi Sevilla ha iniciat el seu bloc
21.9.06
Conferencia Política PSOE; innovació i TIC’s
17.9.06
5 punts d’avantatge per començar el curs polític
4.9.06
Las feministes guanyem espais: Amelia Valcarcel pren possessió al Consell d’Estat
21.7.06
Humor. Visita al Papa, Rita oculta? Rita idignada?
16.7.06
7 de cada 10 persones recolzen el diàleg amb ETA
8.7.06
Des de l’escó. Inici del diàleg amb ETA
30.6.06
Rajoy pel NO, la societat civil catalana pel SÍ
15.6.06
EL PP utilizarà el teu no contra Catalunya, Sí a l’Estatut
25.5.06
Prostitución. 2ª Sesión Ponencia: UGT, ex-prostitutas y Plataforma abolicionista
22.5.06
“Hombre sin Nombre” de Suso de Toro
21.5.06
Presentació de la Plataforma de dones catalanes per ahotsak
17.5.06
Sortida d’ERC del govern, ara SI de la ciutadania
12.5.06
Tinc un Bloc nou de reflexió política: ciudadania i política
12.5.06
Des de l’escó : Al Parlament no es ve a fer “pataletes”
9.5.06
Volem Compartir el poder no només les carregues
7.5.06
Red de Blogs Socialistas finalista dels Premis Dia d’Internet
2.5.06
PSOE 43,3%, PP 39,5. Zapatero 53,6, Rajoy 31,6
30.4.06
Comença la ponència de prostitució al Congrès
28.4.06
Blogs socialistas: cena en Madrid
28.4.06
Ofrecer la posibilidad de conciliar es rentable, la igualdad centro de la conciliación
26.4.06
Llei de Igualtat : la més recolçada per la ciutadania
20.4.06
El feminisme socialista: per a l’autonomia de totes les dones
18.4.06
75 aniversari de la II República
14.4.06
Recalde: “Estamos metidos en el fin de la violencia”
10.4.06
Les dones d’ Euskadi i Navarra s’ofereixen per a ser “veus actives per la pau”
9.4.06
Una mica d’humor: ZP descoloca a ERC?
4.4.06
Una mica d’humor: els nacionalismes extrems de PP i ERC s’alimenten
2.4.06
Objetivo final la igualdad y visión de género a la legislación laboral
30.3.06
Des de l’escó: Zapatero lidera les polítiques socials i de drets a Europa
29.3.06
Executiva del PSC: Treva d’ETA i explicació de l’Estatut
27.3.06
Jornadas de Red de blogs socialistas. Segundo día
26.3.06
Jornadas de Red de blogs socialistas. Primer día
25.3.06
Inici del “alto al foc” d’ETA. EL PP ha de sumar-se al procés
24.3.06
ETA anuncia “alto el fuego permanente”. Esperança de pau
22.3.06
Tenim nou Estatut, el millor Estatut de la història de Catalunya
21.3.06
Jornadas Blogs. Red Blogs Socialistas
20.3.06
Més del masclisme de Zaplana
16.3.06
Zaplana fa comentaris masclistes al congrés
15.3.06
Segon aniversari 11-M, per guanyar unes eleccions no val tot
11.3.06
EL PP més “retro” i radical. Segueixen a l’extrema dreta
3.3.06
El Pensament d’Ernest Lluch està vigent . Veus espanyoles reconeixen a Catalunya com a una nació.
27.2.06
SOPAR “RED DE BLOGS SOCIALISTAS” A BARCELONA
25.2.06
Democràcia
23.2.06
Violència de Gènere. Entrevista publicada a Canvi16
18.2.06
Prou justificacions i tolerancia a la violència de gènere
14.2.06
Dones catalanes i andaluses fent xarxa. El feminisme socialista.
11.2.06
Zapatero al Consell Nacional del PSC
6.2.06
Un 27% de dones a la ponència de la delegació catalana
5.2.06
Campanya de suport a Dinamarca a internet
4.2.06
Jornadas. La cara i la creu de la transparència política.
3.2.06
L’estatut fet desde l’emoció i l’esquerra. ERC decidirà ser adulta?
30.1.06
Visca l’estatut
26.1.06
Blogosfera Socialista. Nou portal de la “Red de Blogs Socialistas”
25.1.06
L’estatut a punt. Quina vergonya un tinent que no respecta la democràcia!
10.1.06
Resum del 2005 per a les dones en 15 notícies. Un resum particular.
6.1.06
Primer aniversari de l’aprovació de la Llei integral contra la violència de gènere
22.12.05
Per la promoció del sofware lliure. Volem promoure la llibertat d’opció
16.12.05
Blogs , política y ciudadania (castellano)
14.12.05
Blocs , política i ciutadania.
14.12.05
Pla Avanza: Per fi una aposta serioa per la Societat de Informació i Comunicació.
6.12.05
Humor i expressió de la realitat. L’estratègia del PP és la crispació.
1.12.05
El PP: la dreta radical crispada contra les reformes socials, territorials i econòmiques
29.11.05
Humor, Anís del Bono, AVE i Catalunya
17.11.05
Diàleg per a l’Estatut
25.10.05
Immigració, Igualtat d’oportunitats laborals i actes amb visió de gènere
17.10.05
Una setmana política: 37% més de pressupost per a cooperació i … tindrem Estatut?
28.9.05
Política Catalana
Montilla: el compromís amb les dones
24.10.06
Manifest. Més progrés, més socialisme
22.10.06
Escaner 2. Les mentides del DVD
21.10.06
Diari de Campanya i altres blocs
20.10.06
L’única resposta, és el PSC
19.10.06
L’Escàner. Contrastant propostes
18.10.06
Més enquestes electorals. Curta distància entre PSC-CIU. Cal movilitzar l’electorat socialista
17.10.06
Inici de Campanya. Ningú no farà més per tu.
16.10.06
Retallem distàncies, Montilla millora, cal moure el nostre electorat
13.10.06
Primer de tot demòcrates
12.10.06
Eleccions catalanes: front de dretes, front nacionalista o president socialista
11.10.06
Un carinyòs record pel Guti, un catalanista d’esquerres
6.10.06
Compromís de Montilla per la conciliació
5.10.06
¿La violencia es cosa de jóvenes?
4.10.06
CIU cada dia més a la dreta
3.10.06
124.000 milions de pessetes addicionals per a Catalunya
27.9.06
Llistes del PSC: seguiment de projecte, renovació i paritat
22.9.06
Que ens demostri CIU perque és més catalanista
22.9.06
Montilla es compromet contra la violència de gènere
20.9.06
No utilitzeu el nom del President Maragall!
18.9.06
Catalanisme social de Montilla
15.9.06
Bona diada
11.9.06
Jordi Hereu assumeix ser alcalde amb il•lusió i un projecte fonamentat en els valors
6.9.06
1000 dies de govern
1.9.06
Retorn de les vacances i inici d’activitat política
29.8.06
montillapresident.cat
29.7.06
Igualtat a la feina. Això sí és governar per a les dones!!!
25.7.06
Autonòmiques 2006. Situació oberta. Efecte Montilla
25.7.06
Compromís amb les dones, més oportunitats per a les dones
21.7.06
Montilla for President
19.7.06
Les eleccions es faran l’1 de Novembre
13.7.06
Promoció de la llengua catalana sense excloure el castellà
10.7.06
Gracies companys i companyes
27.6.06
Xifres contra tòpics: els i les immigrants accedeixen a menys ajudes públiques
26.6.06
Gràcies president Maragall, gràcies company
23.6.06
Tothom podrà accedir a les dades de la jornada electoral per Internet i SMS
17.6.06
Falten 2 dies! SÍ a l’Estatut! Sí més drets de les dones
16.6.06
Falten 3 dies! SÍ a l’Estatut! Sí cultura
15.6.06
Rajoy pel NO, la societat civil catalana pel SÍ
15.6.06
Falten 4 dies! SÍ a l’Estatut! Sí sostenibilitat
14.6.06
Falten 5 dies! SÍ a l’Estatut! Sí competència Caixes d’Estalvis
13.6.06
Pilar Diaz, nova alcaldessa d’Espluques
13.6.06
Falten 6 dies! SÍ a l’Estatut! Sí competència agricultura
12.6.06
Falten 7 dies! SÍ a l’Estatut! Sí competències exclusives
11.6.06
Falten 8 dies! SÍ a l’Estatut! Sí inversió
10.6.06
Falten 9 dies! SÍ a l’Estatut! Sí acció exterior
9.6.06
Que vol dir per a tu votar SI o NO?
9.6.06
Falten 10 dies! SÍ a l’Estatut! Sí inversió
8.6.06
Web Estatut, Jo Sí
27.5.06
Falten 23 dies! SÍ a l’Estatut! Sí accés a les TIC’s
26.5.06
Falten 24 dies! SÍ a l’Estatut! Sí a la mort digna
25.5.06
EL PP utilizarà el teu no contra Catalunya, Sí a l’Estatut
25.5.06
Falten 25 dies! SÍ a l’Estatut! Sí competència immigració
24.5.06
Primer servei de guarderia al Consell Nacional del PSC
23.5.06
Falten 27 dies! SÍ a l’Estatut!
22.5.06
Falten 28 dies! SÍ a l’Estatut!
21.5.06
Falten 29 dies! SÍ a l’Estatut!
20.5.06
Falten 30 dies! SÍ a l’Estatut!
19.5.06
Falten 31 dies! SÍ a l’Estatut!
18.5.06
Falten 32 dies! SÍ a l’Estatut!
17.5.06
Falten 33 dies! SÍ a l’Estatut!
16.5.06
Falten 34 dies! SÍ a l’Estatut!
15.5.06
Pel Sí a l’Estatut. Govern cohesionat
14.5.06
Sortida d’ERC del govern, ara SI de la ciutadania
12.5.06
Tinc un Bloc nou de reflexió política: ciudadania i política
12.5.06
Bloc de Maragall: el meu compromís és personal
9.5.06
Ara toca referéndum, Ara toca Catalunya, Ara toca ciudadanía
8.5.06
El No d’ERC: manca de credibilitat i de responsabilitat
7.5.06
Volem Compartir el poder no només les carregues
7.5.06
Espanya guanya en reconèixer Catalunya com a nació
4.5.06
75 aniversari de la II República
14.4.06
Per què us molesta que donem a conèixer la feina feta pel nostre Govern?
5.4.06
Una mica d’humor: ZP descoloca a ERC?
4.4.06
Una mica d’humor: els nacionalismes extrems de PP i ERC s’alimenten
2.4.06
Des de l’escó: la votació de l’Estatut
31.3.06
Executiva del PSC: Treva d’ETA i explicació de l’Estatut
27.3.06
Tenim nou Estatut, el millor Estatut de la història de Catalunya
21.3.06
El Pensament d’Ernest Lluch està vigent . Veus espanyoles reconeixen a Catalunya com a una nació.
27.2.06
Prostitució. Entrevista publicada a Canvi16
24.2.06
Violència de Gènere. Entrevista publicada a Canvi16
18.2.06
Maragall obre el seu bloc: parlant amb la ciutadania sense filtres
17.2.06
Dones catalanes i andaluses fent xarxa. El feminisme socialista.
11.2.06
Zapatero al Consell Nacional del PSC
6.2.06
Un 27% de dones a la ponència de la delegació catalana
5.2.06
Jornadas. La cara i la creu de la transparència política.
3.2.06
L’estatut fet desde l’emoció i l’esquerra. ERC decidirà ser adulta?
30.1.06
Ni un 30% de dones a la delegació catalana al Congrés. Només el PSC és paritari
28.1.06
Visca l’estatut
26.1.06
L’estatut a punt. Quina vergonya un tinent que no respecta la democràcia!
10.1.06
Resum del 2005 per a les dones en 15 notícies. Un resum particular.
6.1.06
Blogs , política y ciudadania (castellano)
14.12.05
Blocs , política i ciutadania.
14.12.05
La blogosfera socialista s’incrementa.
11.12.05
Catalunya, setmana dels Pressupostos socials i d’enquestes.
15.11.05
Una mica d’humor: La Manuela encapçalant la defensa de l’Estatut
5.11.05
Diàleg per a l’Estatut
25.10.05
L´Estatut una llei avançada en drets socials, una llei avançada en drets de les dones
3.10.05
Una setmana política: 37% més de pressupost per a cooperació i … tindrem Estatut?
28.9.05
Katrina
1 any després del Katrina
30.8.06
El silenci dels Còmplices.Guerra del Líban
5.8.06
¡SÍ SE PUEDE! 1 de mayo: Un día sin inmigrantes en US
2.5.06
Katrina: les mentides de Bush, els testimonis i necessitats a New Orleans
6.3.06
12 consells en una situació de catastrofe, de James Nolan.
11.11.05
12 consejos en una situación de catástrofe de James Nolan
11.11.05
Compartint impressions sobre el Katrina amb un escriptor de New Orleans
7.11.05
Una setmana política: 37% més de pressupost per a cooperació i … tindrem Estatut?
28.9.05
La experiencia en New Orleans: una oportunidad de reflexionar para la política (traducción al castellano)
21.9.05
L’experiència a New Orleans: una oportunitat de reflexionar per a la política
19.9.05
Katrina (versión castellano)
11.9.05
Katrina (versió català)
11.9.05




